Les begudes alcohòliques han sigut un dels productes més venuts des que va començar la pandèmia, especialment el whisky, del qual el nostre país és un dels principals consumidors mundials. No obstant això, aquesta és una passió recent. A tot estirar, cent anys. Diu la tradició local que aquest destil·lat escocès es va popularitzar a principis del segle XX, gràcies a la colònia anglesa que es reunia al bar Petit Pelayo de Canaletes.
Si busquem la paraula whisky a la premsa antiga, fins al 1830 amb prou feines apareix enlloc, i només a partir de llavors surt associada a personatges escocesos, caracteritzats com a grans bevedors. En algun cas, s’aclareix que es tracta d’un aiguardent britànic d’alta graduació, elaborat sovint de forma clandestina. El 1842 la premsa recollia la notícia de la troballa, al port de Londres, d’unes oques procedents d’Escòcia que havien sigut buidades i farcides amb ampolles de whisky de contraban. Mentrestant, a la Barcelona de l’època ni les bodegues més ben assortides, com la Naully o l’Ansaldi, totes dues a la Rambla, incloïen aquesta beguda als seus catàlegs. Llavors era un glop exòtic.
El Cafè Pelayo estava situat a la cantonada entre el carrer Pelai i la Rambla, i era conegut perquè acollia el nombre més gran de penyes i tertúlies de la ciutat, amb clients com Àngel Guimerà, Narcís Oller o Frederic Soler, Pitarra. És d’aquest local d’on, l’any 1893, va sorgir el Petit Pelayo, just al costat. El seu propietari era Josep Sala, l’oncle d’Esteve Sala, un dels empresaris de la restauració més importants a la Barcelona de la Belle Époque. Mentre locals com Can Justin o la Maison Dorée eren profrancesos, i Moritz o el Gambrinus progermànics, el Petit Pelayo era anglòfil. En aquells anys era conegut pels vermuts de ral, servits amb aigua mineral en comptes de sifó, i pels seus tancs de cervesa, com es veu en una publicitat, durant la Primera Guerra Mundial, on surten dos homes amb casc prussià i gorra tova francesa brindant. I el text: “D’on ens vindrà la pau? Del Petit Pelayo, que és on serveixen la millor cervesa”. Aquest bar tenia per clients polítics i periodistes, i el gran Pompeu Gener, rei de la bohèmia.
El 1896 un accident a la veïna Societat Barcelonina d’Electricitat va fer que la tapa del repartidor de llum que hi havia al costat del Petit Pelayo sortís disparada i provoqués la caiguda d’uns quants vianants a la Rambla. Tres anys després, durant els aldarulls per la vaga de botigues, l’establiment va ser increpat per continuar obert, i el van obligar a tancar les portes. Llavors, el whisky començava a ser apreciat com un beuratge sofisticat i modern. Així, el 1907, La Vanguardia incloïa propaganda del whisky P.O., que es podia trobar al dipòsit dels germans Fortuny del carrer Hospital, mentre que Campbell i White Label es venien a la botiga Riudor i Parés del Portal de l’Àngel. El 1913 gent com el doctor Wenceslao Coroleu catalogava la beguda d’incen- diària, i la definia com “allò més horrible inventat per l’espè- cia humana”. Malgrat la seva opinió, ja era una beguda cara i exclusiva, que cada dia tenia més aficionats.
Durant els anys vint, les marques més populars van ser White Horse i Johnnie Walker, i ja es denunciaven imitacions i fraus. L’any 1929 Esteve Sala va comprar el Petit Pelayo i el va convertir en la famosa cerveseria Baviera, que en els darrers temps ha perdut la seva característica façana. Vint anys després se’n va generalitzar el consum, amb l’abaratiment de preu provocat per les primeres marques locals, com el whisky Mag de Vilanova i la Geltrú. Barcelona fins i tot tindria un Museu del Whisky al carrer de les Sitges. Ara, un plaer privat per culpa del confinament.
