Un whisky amb Joan Francesc Mira
Un dels cims de la cultura catalana contemporània, Joan Francesc Mira, va ser objecte ahir d’un acte de reconeixement de l’Ateneu Barcelonès i el PEN Català, i aprofitant que venia a Barcelona vam quedar per veure’ns.
Mira té una conversa exigent, resultat d’un cervell modelat per la màquina de pensar del sil·logisme, el sistema de debat escolàstic que va aprendre a dominar a la Gregoriana de Roma. Tot allò que afirmes, ho has de demostrar. De les seves excursions al grec i al llatí sempre se'n torna amb alguna cosa que no sabies: tesi és la paraula grega per dir proposició i, per tant, antítesi seria l’oposició, i d’aquí vindria allò de guanyar una plaça per oposició, és a dir, guanyar al tribunal que actua d’antagonista.
En ús d’aquest rigor, Mira aconsella contemplar el món en comparació amb qualsevol segle precedent, i en contra del que llegirem avui mateix a qualsevol portada, considera que estem vivint la millor època de tota la història, que mai tanta gent ha viscut una vida tan llarga, confortable, protegida i saludable com ara. Sobretot si ho compara amb la seva València natal dels anys quaranta, on, com a tot Espanya, l’únic element de modernitat que hi havia a totes les cases era una bombeta elèctrica.
Mira es recolza en la història: al segle XV, dins la península Ibèrica, era impossible competir amb els set milions de castellans que encara no s’havien tancat al coneixement exterior que havia de venir més endavant. I nosaltres? “Nosaltres, a pesar de la fama que tenim de realistes, hem sigut fabulosament idealistes, uns romàntics que massa sovint hem viscut en un món de fantasies autocomplaents”.
