What's your name?

Només parla català habitualment un de cada quatre joves. Dels que parlen català a casa, quasi un 30% no ho fan fora de casa. I, en canvi, dels que parlen castellà a casa només hi ha un 17% que de tant en tant parlin català fora. Bilingüisme desigual, se’n diu. Els sociolingüistes que ens ho acaben de comunicar, concretament l’Avel·lí Flors Mas i la Marina Massagué, expliquen que “els catalanoparlants es troben freqüentment en contextos en què són minoria i en què els parlants d’altres llengües tenen una competència més limitada en català de la que ells tenen en castellà i, com que en general es percep que mantenir el català és una posició marcada, es tendeixen a passar a la llengua que estalviarà certs conflictes.” Res que no sàpiga qualsevol catalanoparlant que hagi canviat de llengua una sola vegada a la seva vida davant un castellanoparlant per no semblar-li poc considerat o per no caure-li malament. Això provoca, diuen els lingüistes, que molts dels joves que a casa parlen català acabin identificant-se més amb el castellà perquè en fan un ús lúdic i col·loquial amb els amics, fins al punt que avui només 4 de cada 10 joves diuen que fan servir el català tant com el castellà, mentre que el 2007 eren 6 de cada 10.

Hi ha factors demogràfics, polítics, culturals i econòmics que ho expliquen. També educatius, i és en aquests on em correspon posar el focus, per la meva experiència en el món escolar i dels adolescents. De joves que no fan servir la llengua familiar, el català, per parlar amb els de fora de casa, en conec uns quants: nois i noies que amb els pares i els germans parlen en català, i, en canvi, entre amics amb majoria de catalanoparlants parlen castellà, fins al punt que el català se’ls torna una llengua treballosa amb la qual cometen molts errors, i contaminada per la fonètica castellana. I conec també molts adolescents castellanoparlants que en català no hi parlen senzillament perquè els costa molt o “hi tenen una competència limitada”, en termes dels lingüistes. El cas és que no hi tenen fluïdesa i, per tant, han de fer massa esforç. La cosa curiosa i en la qual hem de fixar la vista és que moltíssims d’aquests joves han fet tota l’escolaritat en català.

Què ho fa, que no tinguin un bon domini de la llengua quan són adolescents? Com és que alumnes que han anat a escola catalana immersiva des que tenien tres anys, quan en tenen dotze, o catorze, o divuit, no poden parlar català amb fluïdesa? Aquesta pregunta és cabdal, és clau, perquè, recordem-ho, són les dificultats d’aquests amb el català el que fa que els joves catalanoparlants, per por de ser antipàtics o semblar militants (com diuen els lingüistes, “utilitzar el català es percep com una posició marcada”), canviïn de llengua.

El fet demostrat és que moltes escoles catalanes no estan aconseguint que els seus alumnes aprenguin català de manera solvent. La qüestió és: per què? I també: com pot ser, en un sistema d’immersió lingüística en català? Per dues raons: la primera, perquè molts mestres de les noves fornades no saben quin ha de ser el seu paper a l’hora de fer funcionar el sistema d’immersió. La segona, pel català que fan servir alguns mestres.

Un parell d’exemples que il·lustren la primera raó: fa poc en una aula d’infants de cinc anys de l’Hospitalet un nen em va preguntar “¿Cómo te llamas?”. Li vaig demanar que m’ho digués en català, per practicar, i hi va tornar en castellà. Llavors li vaig dir: “Com parlem, a l’escola?” I llavors, en el seu tercer intent de saber el meu nom, em va dir: “What’s your name?”. En una altra escola, a Cornellà, vaig treballar amb una mestra de quart curs de Primària a qui els alumnes, davant meu, s’adreçaven sistemàticament en castellà. Quan li vaig preguntar per què no els demanava de canviar de llengua, per tal de donar-los ocasió de practicar el català, em va dir: “Jo els haig de parlar en català, però ells poden parlar com vulguin.” Segons em va explicar, a la carrera no li havia dit mai ningú que la immersió és una cosa ben diferent.

Pel que fa a la segona raó, que és el nivell de llengua de molts mestres novells (dels que fa pocs anys han obtingut el títol), és constatat que el català que fan servir molts dels estudiants que acaben la carrera de mestre a Barcelona és ben precari i que només l’utilitzen quan se’ls exigeix (ja se sap que quan una llengua no es practica, no es domina). Fan servir la fonètica del castellà, la gramàtica i la sintaxi del castellà, per dir paraules en català. Els esforçats professors de llengua catalana de les facultats on estudien els futurs mestres no se’n surten d’arreglar-los el català que parlen, i tot i així els aproven la carrera i els aboquen a exercir, a fer de model de llengua a alumnes que, per tant, l’aprendran d’aquella manera, i als quals no podran corregir les errades fonètiques o sintàctiques per desconeixement. 

A aquestes dues raons hi hem d’afegir el nivell d’exigència. No ser capaç de parlar bé (i per descomptat, d’escriure) en la llengua de l’escola quan s’hi ha estudiat tota la vida també vol dir que algú ha donat per bo, en l’estudiant, el que no ho era. 

I val a dir que hi ha mestres que fan una feina extraordinària en condicions molt difícils: es fan entendre i ensenyen la llengua a infants de mil procedències, amb dificultats ben diverses i en un entorn que els suposa tota mena de bastons a les rodes. Mereixen tot el reconeixement i l’agraïment d’una societat que a vegades només els presta l’atenció quan hi ha fets negatius.

En plantejar aquí el paper dels mestres com a models de llengua, que l’han de parlar bé, l’han d’ensenyar bé i l’han de fer parlar, voldria que poguessin reaccionar les Facultats, sobretot de la ciutat de Barcelona. El que he exposat ho coneixen molt bé. El que desconeixem la gent com jo és per quina raó s’estimen més no considerar molt seriós aquest problema, tot i que la seva raó de ser és formar educadors que proporcionin una educació de qualitat.