Wert contra el bilingüisme

Més enllà del seu impacte directe a les aules, la llei Wert pot tenir uns efectes col·laterals insospitats. El primer d'aquests efectes és invalidar, per la via dels fets, la retòrica lingüística popular més recent. D'uns anys ençà, els líders espanyolistes havien provat de fer córrer la idea que el catalanisme persegueix el monolingüisme mentre que ells, en canvi, defensaven un presumpte " bilingüismo integrador ". El lector recordarà, sens dubte, les abrandades declaracions d'alguns dirigents que exigien ensenyament bilingüe per als seus propis fills, traduïdes en el compromís número 70 amb què el PP de Catalunya va presentar-se a les eleccions del 2012: "Impulsarem, a les escoles catalanes, l'ensenyament trilingüe, introduint progressivament l'anglès com a llengua vehicular conjuntament amb el català i el castellà". La llei Wert liquida definitivament aquest discurs, perquè promou l'existència d'escoles en què els infants rebin ensenyament monolingüe en castellà i separats de la resta, en unes condicions en què difícilment podran aprendre adequadament català. Adéu-siau bilingüismo , passi-ho bé integrador . Aquesta llei palesa la nul·la influència dels encarregats regionals del PP i els seus discurs bilingüistas . Però tothom sap que a can Rajoy fa temps que van arraconar els líders que simpatitzaven amb les lenguas regionales . Ara mateix els que hi remenen les cireres comparteixen una visió segons la qual els castellans, amos naturals d'Espanya, tenen dret a viure en la seva llengua a tot arreu sense haver de fer cap mena d'adaptació a la diversitat del país on s'instal·len. Les bateries de Wert volen per damunt de tot restablir l'equilibri lingüístic colonial imposat des del Decret de Nova Planta. Tota la resta, com ara garantir que els alumnes acabin els estudis amb un domini sòlid de les dues llengües oficials, no els fa ni fred ni calor. No deu tenir res a veure amb l'excel·lència acadèmica.

Mentre s'ensorra la retòrica del bilingüismo integrador , el catalanisme mira la realitat de fit a fit i accepta que el model lingüístic escolar vigent a Catalunya és, en la pràctica, un model bilingüe, i en comptes d'amagar-ho i plànyer-se'n, decideix treure'n partit. Caldrà que ho metabolitzi i aprengui a dir-ho alt i fort, però les coses són com són: el model de conjunció en català és un model que usa dues llengües com a vehiculars de manera no equivalent i fent-ho com ho fa assoleix millors resultats en aquest terreny que no pas les escoles dels territoris manats pel PP. És clar que el model català pot millorar, per exemple, en expressió oral i escrita. A molts centres del país moltes vegades s'usa el castellà precisament allà on més caldria el català, els resultats en llengües estrangeres no són els que voldríem, i fins i tot podríem aprofitar millor les llengües d'origen. Per això cal treballar per un model d'escola plurilingüitzadora, que no simplement plurilingüe. Però mal que pesi als polítics, no és amb quotes marcades per estrategs de campanya que farem avançar el model educatiu del país, sinó atenent amb professionalitat, des de la praxi i des de la recerca, les necessitats concretes de cada centre educatiu i de cada infant i jove.

Al costat d'aquests viratges ideològics, la llei Wert propicia altres canvis ara com ara imprevisibles. Per exemple, vist el fracàs recent de la proposta d'escolaritzar en castellà a les Illes que va llançar el govern de Bauzá, és possible augurar que les escoles de Wert, si arriben a néixer, tindran escassa clientela. Però com en el judo, l'empenta del ministre podria ser útil als territoris més castigats per les polítiques anticatalanes. Si Espanya creu que ha de garantir els drets lingüístics dels uns, per què no hauria de fer el mateix amb els altres? En altres paraules, per què no explorar la via Wert per resoldre el cas dels milers de famílies a qui neguen l'ensenyament en català al País Valencià? ¿Seria possible mirar de reproduir a la Franja l'experiència de la Bressola gràcies al suport estatal, davant la intolerància de Saragossa?

La llei Wert està dissenyada per posar en dificultats el model lingüístic escolar català i retornar a dinàmiques sociolingüístiques d'èpoques molt més fosques. Caldrà saber respondre-hi adequadament. Però el que no hauria d'aconseguir l'envestida espanyolitzadora és congelar la política lingüística escolar del país. En l'actual context de crisi ens cal més que mai saber innovar i explorar alternatives al retrocés a què ens volen condemnar. Ens hi va, ni més ni menys, el futur del país.