Wembley 92, la flor que va fer estiu
Divendres farà 30 anys que el Barça va guanyar la primera Copa d’Europa i els més joves es deuen preguntar per què cada any ens agafa tan fort amb aquell 20 de maig del 1992.
Doncs perquè va ser la primera vegada, i les primeres vegades no s’obliden. A més a més, les dues finals anteriors s’havien perdut, una en el festival mundial de la mala sort (Berna, 1961) i l’altra de manera imperdonable (Sevilla, 1986). A Wembley 92 es van acabar trenta anys d'històries culers per no dormir.
Però que fos la primera no explica tota la nostàlgia, perquè una flor podria no haver fet estiu i, en canvi, tres setmanes més tard de Wembley, el Barça va guanyar la Lliga en els últims minuts de l’última jornada i va superar el Madrid, que va perdre a Tenerife. I l’any següent, igual. I el 94, igual però amb el Dépor. El Barça havia derrotat els fantasmes del passat. Malgrat el lamentable fiasco d’Atenes 94, aquella flor va fer multituds d’estius. Wembley és el fonament dels 30 anys extraordinaris que han vingut a continuació (em sé de memòria tots els asteriscs que es poden posar a l’afirmació precedent, però l’afirmació queda així).
El 20 de maig ens porta el record d’un home genial que va canviar el curs de la història del club, Johan Cruyff; de Rexach, i d’una plantilla farcida de molt bona gent, com Zubizarreta, Koeman, Guardiola, Eusebio, Txiki, Amor i Stòitxkov, que dilluns va demanar un aplaudiment per Núñez.
I, finalment, el context: aquell maig del 92 faltaven dos mesos per a la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, de manera que si el recordem és, també, perquè mai com aquells dies vam estar vivint a la Barcelona que Eduardo Mendoza va clavar quan en va dir la ciutat dels prodigis.
