Wallapop o la deixalleria
No havia fet servir mai Wallapop fins fa poc, perquè estem canviant de casa i a la nova no ens hi cap tot. Com que la mudança és cara, i amb la voluntat ecològica de no omplir deixalleries amb coses que funcionen, vaig pensar que alguns objectes els podria vendre per aquesta coneguda aplicació. No em calia vendre gaires coses, però eren grans: una màquina de gimnàs per aixecar pes, una màquina escurabutxaques vintage que decorava el bar de casa, una cinta de córrer i un aparell autònom d’aire condicionat dels anys 90.
Em vaig baixar l’aplicació i vaig crear-hi un perfil. La màquina de pesos va triomfar ràpidament, i la persona que la va comprar va estar força digna. La màquina va costar 500 euros fa 10 anys i la vaig posar a 100 euros. El comprador, Kim –amb k–, em va demanar una rebaixa a 80 euros, que vaig acceptar. Vam aparaular que vindria a recollir-la i va ser puntual i eficient desmuntant-la. Em va demanar un drap i abundant líquid netejavidres per anar netejant cada peça: “Si no, mi mujer no me deja entrarla en casa”. Vaig ajudar-lo gratuïtament a pujar-ho tot al cotxe, perquè estava lesionat del genoll (he descobert que a Wallapop hi ha molta feina per a traumatòlegs). Al costat de la màquina jo hi tenia una caixa d’aigües, i me’n va demanar. Va agafar 3 ampolletes, no passa res. Mentre anava desmuntant, en Kim va descobrir que tenia una maleta amb manovelles i em va dir si se les podia emportar, recordant-me que jo no les faria servir. Vaig dir que d’acord, pensant que ja estava sent una mica gorrer, i que el proper que em demanaria seria la màquina de córrer, però afortunadament no li cabia al Nissan Qashqai. Després d’un darrer regateig fins a 50 que no vaig acceptar, em va pagar una part en efectiu i una part amb Bizum.
Jo era conscient que l’element més perillós en la venda era la màquina escurabutxaques, pel personal que podria convocar. La vaig posar també a 100 euros. De seguida em va escriure un tal Patos, nom poc prometedor. La seva entrada al xat que em va obrir va ser: “Interesa”. Jo no vaig dir res. Sis minuts més tard m’escriu “Recoji” (tal qual). Després em dona un número de telèfon. Jo li contesto que m’encanta el seu nom, Patos. La seva resposta és “Puedo.Recoje. Interesa. 100. Bizzun [sic]”. Jo li pregunto si es troba millor dels peus, per veure la seva reacció; ja he renunciat a vendre-l'hi. “Mm.O.Entiendo”. Li pregunto si és rus. Diu “No. Madrid. Interesa.Vender.O.No.” i em demana el telèfon per trucar-me. No tinc interès que el Patos em truqui i li dic que no dono el telèfon. Un fred i breu “Recojes.Seur.Pagar” va tancar, en principi, la nostra relació. Inesperadament, uns dies després, al mateix xat, ara amb el nom d'“Anónimo” (però era el Patos), rebo una oferta de 120 euros per la màquina que en valia 100. No estic acostumat a regatejar, però sé que no va així. Li demano una quantitat de 6 xifres, però només puja fins a 150. Li dic que no i així acaba la meva relació amb el Patos/Anónimo.
La màquina escurabutxaques desperta l’atenció d’un tal Toni, que, amb més bona sintaxi que el Patos, intenta que ompli un formulari amb el número de compte i més dades. Massa obvi. Poc després, Wallapop m’informa que l’han donat de baixa per intents d’estafa. He sabut ara que és clau, per veure si la venda fa bona pinta, mirar si el comprador té diverses transaccions a l’historial. El 80% dels meus pretendents en tenen zero.
El Jose A. m’escriu immediatament després del meu desengany amb el Patos i el Toni. Comença dient, sense cap formalisme: “Me interesa”. Jo ja sospito de tothom i li pregunto per la Mari Carmen, esperant un diàleg de l’estil del Patos, però resulta que el Jose A. és real i em diu: “¿Qué Mari Carmen?”. Temo haver espantat un comprador real i li dic que m’he confós de xat. S’ho creu. De tota manera, després de preguntar-me si cabria al maleter del seu cotxe, cosa que no puc saber en desconèixer quin cotxe té, no he sabut res més del Jose A. Finalment, la màquina me la compra un senyor de Vic bastant professional que, quan la veu, s’adona que li falta una peça important i em demana pagar-ne la meitat. Ho accepto.
La màquina de córrer està ara mateix en procés de venda. Em sorprenen compradors poc insistents que fan preguntes com “¿Funciona?”, “¿Cuánto mide?” o “¿Qué velocidad alcanza?” i, quan els contesto, s’esvaeixen de la meva vida. Un tal Salva em pregunta: “¿Se puede ingrinar?”. Li dic que sí, suposant que vol dir inclinar, i la venda sembla encarrilada. “Quedamos antes del jueves”. Dimecres a la nit em diu “Me he roto la muñeca. ¿La puedes traer tu?”. L'engego.
Parlant del tema amb el meu amic Oriol Malet, m’explica que, per no llençar-la, va posar a Wallapop una làmpara antiga a 5 euros i immediatament va rebre una contraoferta de 2 i mig, però l’havia de portar ell a casa del comprador. Deixalleria. Sembla una pràctica habitual, aquesta comoditat del comprador. I també lògica: si no es mouen per anar a una botiga, no aniran a casa d’algú. El meu germà m’explica, no entenent-se a ell mateix, que va anar de Sant Andreu Arenal a Sant Andreu de la Barca per vendre un objecte de 10 euros. Encara és pitjor el cas d’un amic que va acabar anant a judici per un cromo de col·leccionista que va intercanviar però que mai va arribar. Va guanyar el judici. Mentre espero que la Geidy vingui divendres a recollir la cinta de córrer, veig horroritzat que el seu nombre de transaccions és zero, i per ella he dit no al Luis, l'Oussa, l'Andrea i dos Salvas. El Pingüino De’Longhi espera, trist, el seu viatge a la deixalleria.
