I els més vulnerables?

Aquests dies m’estic a casa. A causa de la meva edat soc persona de risc, vulnerable, i no només és perillós que agafi el virus per mi, sinó pels que m’envolten. Per tant, la meva obligació, com la de tants ciutadans, és restar confinada, obeint les indicacions que se’ns donen per evitar l’expansió de la pandèmia. Per a mi, com per a la majoria de la gent, el confinament és un mal menor. Podem refugiar-nos, tenim un sostre, podem emmagatzemar aliments i tenim aigua i sabó per rentar-nos.

Però hi ha un col·lectiu molt gran a Barcelona -i en moltes altres ciutats afectades per la pandèmia- que viu al carrer. Gent sense sostre als quals se’ls fa molt difícil, per no dir impossible, complir les normes que ens arriben contínuament a través dels mitjans de comunicació i els canals oficials del govern. Aquestes persones coneixen les regles que s’estan imposant perquè tenen al seu abast mòbils amb els quals poden assabentar-se de tot. Però no disposen d’un espai per complir-les i estan molt més exposades. La pandèmia, per al bé de tots, ens obliga a complir certes indicacions, i hem hagut de tancar llocs creats com a refugi per als sensesostre. Ho fem amb gran dolor i amb la consciència clara que es tracta d’un mal menor. Sabem que la Generalitat ha anunciat un pla per confinar en recursos residencials les persones que viuen al carrer que donin positiu en les proves del Covid-19. Sabem d’iniciatives com la de donar aixopluc a persones sense llar a la Fira o al Serrallo de Tarragona.

La situació de sensellarisme que viuen alguns ciutadans és evitable ara, però ¿ho era en temps de normalitat, quan tantes vegades hem denunciat un dels problemes més greus actualment com és el de l’accés a l’habitatge? Quan arriba un moment de crisi com aquest, el mal que durant les èpoques de normalitat es pot oblidar o ens pot deixar indiferents es fa tan palès que no es pot negar ni amagar. I, en aquesta emergència, quan precisament s’estan evitant les aglomeracions de gent en llocs tancats, ¿què es pot fer amb les 4.000 persones que es calcula que no tenen sostre a la ciutat de Barcelona?

Durant l’última de les meves sortides necessàries, entrant en una estació de metro, se’m va acostar un amic sense sostre, que em va abraçar i em va dir que buscaria un lloc una mica solitari per poder dormir, perquè en aquell moment els tancaven totes les portes. Li vaig parlar del maleït virus, i em va dir: “Per a mi el virus més gran no és aquest que ara espanta a tothom, sinó un altre de molt pitjor del qual la majoria no sap res, però que és el que vivim molts, dia rere dia”.

Conec des de fa molts anys aquest col·lectiu dels sensesostre. Són un col·lectiu molt vulnerable, potser el més vulnerable de tots, que viu constantment sota els prejudicis col·lectius (“Què deuen haver fet per acabar vivint al carrer?”). I ara són també els que estan més exposats a aquest virus. I a molts més. Viure a les grans ciutats sense sostre és una de les grans tragèdies del món, amb coronavirus i sense. Però ara es fa molt més palès.