Dono un cop d'ull a l'agenda i comprovo que hi tinc assenyalat el dia d'avui, dissabte 28, amb la indicació següent: "Dia Internacional del Dret a Saber". Per la meva feina, no se'm fa estrany que algun dia decidís introduir al meu calendari aquesta efemèride. La veritat és que no sóc gaire partidari d'aquesta mena de commemoracions, ja que sempre m'ha fet l'efecte que algunes coses, per evidents, no necessiten ser recordades permanentment per prendre consciència que són d'una determinada manera.
Quan em disposo a esborrar l'avís definitivament de la memòria electrònica del meu dispositiu, alguna cosa m'atura. Per un moment em forço mentalment a repetir-me què és el que he estat defensant per motius professionals i per convicció personal en els darrers temps sobre el significat del dret a saber.
El dret a saber, acostumo a explicar, és el dret que assisteix tota persona d'accedir a la informació que posseeixen els governs i la resta dels poders públics per raó de les seves funcions.
Aquesta és una cara de la moneda. En l'altra hi ha el correlatiu deure dels poders públics d'actuar amb transparència. Això vol dir que estan obligats a promoure l'exercici del dret a saber. En primer lloc, alliberant per pròpia iniciativa el màxim d'informació possible. Però no qualsevol mena de dades, sinó informació d'interès públic de qualitat, pertinent i actualitzada. No es pot parlar de veritable publicitat si la informació no es fa pública de manera comprensible i aprofitable per la gent. Per la seva banda, autoritats i funcionaris han de respondre a les peticions de la ciutadania de manera expressa, amb promptitud i sense cost. Les excepcions a l'accés han de ser limitades, temporals i proporcionades. No s'hi val a pervertir, per la via de les excepcions, la regla general.
Tampoc no em canso d'insistir, sempre que en tinc ocasió, en la incidència directa que té en el benestar de les persones la manera en què els governs desenvolupen les polítiques públiques.
No m'ho invento, és el que acredita l'experiència de països més afavorits del nostre entorn que ja fa molt temps van tenir clara la utilitat de la transparència com a eina per governar amb eficiència, amb imparcialitat i en absència de corrupció. I també és el que recomanen institucions com la Comissió Europea, el Consell d'Europa i el Banc Mundial.
Llavors, com si es tractés d'un acte reflex, em pregunto si avui, al meu país, resultaria fàcil esbrinar coses com les següents. Podem conèixer la totalitat de les retribucions dels càrrecs públics? Sabem quants vehicles oficials fan servir els càrrecs públics? Pot qualsevol ciutadà conèixer el cost dels serveis i les infraestructures? O l'import dels ajuts a associacions i empreses? Són accessibles les dades estadístiques d'interès públic? Podem tenir raó del detall de les despeses en determinats esdeveniments i projectes? Som informats de les necessitats o interessos en què s'emparen les accions i polítiques que els organismes públics aproven diàriament? Podem llegir els informes en què es fonamenten decisions d'interès per a la comunitat? Pensar en la resposta encara em tranquil·litza menys, i tot seguit m'imagino a mi mateix davant les nostres autoritats passant llista de tot el que els demanaria:
Vull saber per què els qui em governen decideixen una cosa i no una altra.
Vull que tothom sàpiga que hi tinc dret.
Vull que tota la ciutadania vulgui saber.
Vull que els servidors públics també ho vulguin.
Vull que les autoritats i funcionaris sàpiguen que si jo no puc saber perquè ells, injustament, no ho volen, els puc demanar responsabilitats.
No vull saber -no m'interessa- res que afecti la privacitat de ningú.
No vull, però, que la protecció de les dades personals serveixi d'excusa per no donar informació.
No vull que ningú em digui si estic capacitat per entendre o no la informació sobre la qual pregunto.
No vull haver de donar raons a ningú de per què pregunto.
Vull confiar en els meus governants.
No vull que m'amaguin informació que tingui dret a conèixer.
No vull que em menteixin.
Vull que tot aquell que tingui la temptació de corrompre's sàpiga que per petit que sigui el rastre que deixi s'exposa que qualsevol que, com jo, vulgui saber, acabi buscant i trobant.
Vull rebre informació que pugui entendre i que estigui actualitzada.
Vull estar segur que si allò que vull saber no ho puc saber és perquè encara hi ha un altre interès que mereix ser més protegit que el meu dret a saber.
Vull que saber no em consti diners.
Vull saber com ho haig de fer per exercir el meu dret d'accedir a la informació.
Vull poder adreçar-me, abans de recórrer als tribunals, a algú independent si m'és negat el dret a saber.
No vull que el meu país sigui el cuer a regular el dret a saber.
Vull, quan arribi el pròxim 28 de setembre, no haver de tornar a demanar això que vull.
Torno a mirar la pantalla del meu smartphone . Encara hi veig l'avís que em demana que confirmi esborrar definitivament les dades. Finalment decideixo prémer l'opció "cancel·lar", per si de cas...