Jo vull ser sueca (1991)

Peces històriques triades per Josep Maria Casasús“Jo vull ser sueca”, em diu una amiga per telèfon. Acaba de llegir que mil dones sueques reclamen 180 milions de pessetes al seu govern per a poder nodrir els fills que han tingut, segons diuen, d’homes espanyols o bé de nòrdics que viuen a Espanya. Segurament, aquests darrers ja s’han empeltat del vivalavirgen hispànic. N’hi ha una que fins i tot reclama no sé quants calés per al seu nen de vint-i-cinc anys. I ara els del govern suec diuen que ho ha de pagar l’Estat espanyol. “Són ben llestes, les sueques”, diu la meva amiga amb un sospir de resignació greco-llatí. Els uns projecten les seves fantasies cap el nord, i les altres cap al sud. Sembla que el plaer, no el trobes a casa. I les dones nòrdiques, que viuen una vida més aviat apàtica segons la llegenda, sense gaire ocasió per a la carícia, somnien devessalls de passió damunt la sorra càlida mediterrània, sota una lluna que els recorda un toro i amb un cos d’home que sigui una mica pelut. L’intercanvi de desigs amorosos és fructífer a l’estiu, des que s’ha posat de moda la idea que fins els pobres poden viatjar. I els llatins, que van llegir el Capitán Trueno de menuts, deuen pensar que totes les sueques són com la Sigrid, de la mateixa manera que totes les orientals són com la Preysler, el símbol de Molokai i Los últimos de Filipinas. Els moralismes del nord i el sud barrejats acaben per crear una explosió demogràfica quan abaixen els preus dels avions. Si, són ben llestes, les sueques. Perquè allà tenir un fill no porta massa maldecaps. Aquella societat pagesa ha evolucionat amb molta intel·ligència cap a un benestar per a tothom. Si queda alguna illa una mica confortable al món, aquesta és Suècia. I la Suècia real no té gaire a veure amb la consciència turmentada d’un Igmar Bergman. Allà una mare esdevé una senyora respectable. Només cal que diguin que la criatura és el fruit d’una nit càlida i un pèl enigmàtica, [...] La civilització a casa, que ens està bé, però el desig, com més se satisfà entre primitius, millor. I ara veurem com la Fiscalia General de l’Estat espanyol, perquè no sigui dit, i amb aquestes ànsies tan nostres a fi de ser considerats europeus sense ser-ne les deixalles, abonarà els milions que demanen les sueques per a nodrir els fills d’uns suposats espanyols. [...] “Si fóssim tan llestes com les sueques”, acaba per dir la meva amiga amb un deix escèptic, “hauríem de fer cua davant l’ambaixada de Suècia per a demanar-ne asil en la categoria d’exiliades polítiques. Els homes suecs, que deuen ser un pèl babaus, potser acabarien per alimentar els fills que alguns pares espanyols, i també les lleis del nostre Estat, enderiats tots plegats en fantasies sueques, han acabat per oblidar”.