Vull, sisplau, una classe magistral

El mòbil és una eina, no sigueu retrògrads, em dius. Si treballen “per projectes” ells busquen la informació, em dius, i d’aquesta manera la interioritzen, perquè se’n fan responsables, em dius, i això és molt més ric que escoltar algú que et recita la lliçó, em dius. Però això passaria només en un món ideal, on “ells”, tot el grup que treballa per projectes “volen” (volen en cursiva o volen en majúscula) aprendre. Ho volen molt. I busquen, busquen, busquen informació d’allò que tant els interessa.

Però la realitat és que la dinastia dels Borbons, Sòcrates, el complement directe, les permutacions, la Rodoreda, totes aquestes coses que tu ara penses que –gran com ets– t’interessen tant que et moriries per tornar a estudiar, no els interessen gens. A tu no t’interessaven totes, llavors, només una. Per defecte ells han vingut al món sense interessos. Però els grans interessos –obsessions– que potser alguns d’ells tindran, tot sovint estaran motivats per algun professor, pare, monitor d’esplai, avi, amic de la família, que té una dèria. I que la transmet, amb passió, amb absoluta excitació, fent que el món s’aturi. Digueu-ne xerrada o digueu-ne classe magistral. Tots necessitem que “ens expliquin” alguna cosa. D’aquí ve la literatura. Explica-m’ho, fes-m’ho viure en un poema oral irrepetible. Sigues tu qui em transmeti la passió.

Potser l’explicador no té la veu o el to prou excitants, però potser aquesta és la seva gràcia. El to monòton del doblador de Carl Sagan, a Cosmos, la veu engolada d’aquella professora de literatura que vaig tenir, el meu avi explicant “batalles” de la guerra, la Ruscalleda fent-te “viure” una recepta... No vull projectes a la vida, vull que m’ho expliquin, que m’ho facin viure, vull una classe magistral perpètua, vull la veu de l’altre, del professor, amb la pissarra al darrere, no vull res més.