Ja sé que tothom diu que això de la jornada de reflexió està passat de moda, que és ridícul, a l’era de TikTok, no publicar enquestes per “no influir-nos”. Ja sé que, a l’era de les pantalles, que et deixin un dia sencer, el dia abans, per reflexionar, és absurd, perquè no ens tanquem a pensar. Ja sé que ara tot va molt ràpid i que –ho demostren les sèries– els no lectors, que són la majoria, no mantenen l’atenció més de vint minuts en la mateixa activitat.
Però justament avui en dia votar a casa nostra és una feina. Has de calcular qui votes per saber si hi haurà pressupostos o si resultarà que tocaran noves eleccions, que al seu torn ens portaran a noves eleccions, que al seu torn ens portaran a noves eleccions, i així fins al segle ics, ics, palet, palet, que es diu ara. Aquest que va dir que “no” als pressupostos, ara dirà que sí? Aquest que jura que cap aneguet de la Ricarda serà desnonat ara en voldrà fer foie? Has de calcular si et diuen el que et diuen per conveniència. Has de pensar si les enquestes que avui no pots veure, però que vas veure ahir, són interessades. És per això que reclamo cinc dies de reflexió. Haig de posar post-it a la pissarra, dibuixar fletxes i interrogants. Votar és més complicat que resoldre els casos d’assassinat del nou videojoc de Carles Porta. No votar no és opció. Em vaig prometre a mi mateixa que si Jahvè m’obsequiava amb la no presidència de mesa electoral, com a ofrena, votaria. Reclamo doncs cinc dies de festa, amb tot pagat, per poder pensar.
Diran vostès que cinc dies són massa. I jo els diré que no. Pedro Sánchez es va tancar cinc dies al seu lloc de treball, la Moncloa, per pensar si continuava o no continuava. Si ell ha estat cinc dies pensant si es queda, jo també necessito cinc dies per saber si me’ls quedo.
