14. Aquesta era la fita. Arribar als 14 de la meva filla gran sense comprar-li telèfon mòbil. Era una proposta plena de fissures. Jo mateixa era conscient que com a molt aguantaria fins als 13. Seria tot un èxit si ho aconseguia. A 6è de primària, els Reis van portar el mòbil a la majoria d’alumnes de la classe que quedaven sense. Només quatre van acabar el curs sense tenir-ne. Entre ells, la meva filla. “Sí, esclar”, em contestava, burleta, quan li recordava que l’edat pactada a casa eren els 14. L’estiu va ser tranquil, sense cap tipus de pressió. Però tan bon punt va començar el curs es va activar l’operació #Vullunmòbil. A 1r d’ESO tots els alumnes en tenen un. Tots i cadascun dels més de 100 alumnes de les cinc línies de primer tenen mòbil. A 1r C, la meva és l’única que continua sense. El #Vullunmòbil ha pres incomptables formes durant aquests dos mesos i escaig que portem de curs. La meva contraofensiva, evidentment, fa aigües per tot arreu. Els grups de WhatsApp de les amigues queden en silenci quan afegeixen el meu número. Soc una mare i això talla les converses, per molt que doni garanties de no llegir-les sense permís. A l’institut està prohibit l’ús de dispositius electrònics, hi ha cartells que ho adverteixen i a les reunions de pares sempre s’ha explicat així, però tots els alumnes el porten a sobre quan van a classe. Si el treuen de la motxilla a l’aula, al passadís o al pati i tenen la mala sort que un professor els enxampa, els el requisen fins al final del dia. Una normativa de cotó fluix que ha acabat desarmant la meva estratègia antimòbil. Fa un parell de setmanes, a l’assignatura d’experimentals, el professor va demanar als alumnes que traguessin el telèfon per estudiar l’eclipsi lunar: amb la llanterna del mòbil havien d’il·luminar una esfera que representava la Terra. Touché.
El plec de càrrecs de la meva filla contra mi per obligar-la a viure sense mòbil és cada cop més llarg. No són només els grups de WhatsApp on no hi és, sinó la vida que passa a través de la pantalla i que ella no viu, el fet de sentir-se fora del grup dels seus iguals. Ella creu que s’ho està perdent tot per culpa meva. Jo estic convençuda que cada dia sense mòbil és un dia més llegint llibres, jugant amb la seva germana i omplint llibretes amb dibuixos i escrits. El #Vullunmòbil ha pujat de nivell els últims dies. Ha plorat, ha redactat una proposta de normes d’ús i fins i tot ha escrit una mena de nota premonitòria on avisa que, si quan faci els 12 anys no té mòbil, “el món s’acabarà”.
Avui, dijous, és el seu aniversari. Fa pocs dies vaig recollir a la botiga el telèfon que li he comprat, i ja tinc la targeta SIM amb la seva primera línia. Li faré signar un contracte amb 10 normes d’ús que si incompleix implicaran la retirada immediata del telèfon. Sé que avui serà la nena més feliç del món. Però no puc evitar sentir que li estic fallant, que no estic sent capaç de protegir-la. Ara, a més de supervisar deures, treballs, festes d’aniversari i talles de samarretes, hauré de controlar les hores que passa davant de la pantalla, els grups de WhatsApp on l’afegeixen, les fotos i els vídeos que comparteix i les apps que instal·la.
La campanya que aquests dies és notícia de les més de 5.000 famílies que s’han organitzat per evitar que els seus fills tinguin mòbil abans dels 16 anys m’arriba tard. És esperançadora, això sí. Tant de bo se’n surtin. Compten amb el meu suport, perquè això no acaba aquí. La petita n’acaba de fer 9 i el precedent de la seva germana pot ser letal. Tant de bo aquesta campanya hagués estat una iniciativa d’Educació, tant de bo les administracions haguessin vetllat abans pels nostres adolescents protegint-los d’aquesta pantallitis tan tòxica. Tant de bo ho haguéssim fet també abans les famílies de la meva escola. Tant de bo ho hagués promogut jo mateixa abans de trobar-me sortint de la botiga amb un mòbil nou i un extra de sentiment de culpa. Estem abocant els nostres adolescents a un món d’adults i a una dependència que nosaltres mateixos som incapaços de dominar. Fa 12 anys que veig perills per tot arreu. Avui, el màxim perill és el meu regal.
