Vull ser gat

El veus allargassat a les rajoles de la cuina, com un botifarró sense ossos, com un melós de vedella embolicat amb paper film (allò que fan els cuiners per donar forma a una pasta de carn). És el teu gat, però podries parlar del teu gos, que també, també, mor de calor i no sap on ficar-se. La gata del veí ha dormit al carrer, allà a terra, ajaçada, preguntant-se per què va amb roba de pèl si, total, quan és hivern no n'hi ha prou i li agrada ficar-se dins dels llits, sota les mantes.

La teva mà li grata el coll i el cap. Està molt clar si li ve de gust o si no gens. Si li ve de gust es tomba i posa les potetes encongides al davant de la cara. És un gest que potser tu has imitat per fer broma, quan estaves molt enamorada o molt divertida. Potser fins i tot n’has reproduït el so. Aquell: nyeeee. Si no li ve de gust, et mossegarà de broma. No per fer mal, però sí per fotre.

Aquest desconcert animal davant la vida, que s’assembla molt a l’infantil, és de les coses més divertides del món. En un dia de pluja, el gat reclama que li obris una altra finestra, diferent de la que ja li havies obert, perquè s’imagina que per aquella altra finestra no plou. Com un nen quan s’amaga amb les mans i es pensa que no el veuen.

Aquesta fatalitat, que s’emparenta amb aquesta curiositat salvatge, impossible d’ignorar, superior a tot, és la que jo voldria per a la meva vida. Voldria sentir un plaer tan inqüestionable, voldria posseir una sinceritat a prova de qualsevol convencionalisme, voldria comptar amb aquest son reparador, voldria tenir aquesta manera inequívoca de demostrar el zel.