Fer-ne vuitanta

Vet aquí que fa cosa d’un mes vaig fer vuitanta anys. El meu pare va morir als seixanta, o sigui que soc vint anys més vell que no pas ell. Va néixer el 1906, l’any que Carner va publicar Elsfruitssaborosos, que Xènius va començar a publicar el Glosari, que tothom ha convingut que va començar el Noucentisme. No crec que ell sabés què era aquest moviment, tot i que a Girona, la seva ciutat i la meva, va tenir un pes evident. Ell era massa jove per saber-ho. Ell llegia Josep Pla i Josep Maria de Sagarra. Era d’una altra generació. El senyor Pla, com ell li deia, tenia deu anys més que ell. I havia estudiat als Maristes de Girona, intern, com ho va fer el meu pare i com ho vaig fer jo mateix, externs. Ell parlava de l’hermano Pancracio, que jo encara vaig tenir, molt vellet, a sisè de batxillerat. 

El meu avi era botiguer, al carrer Nou, cosa que al senyor Pla li portava records de la seva adolescència i potser per això sempre em va tractar amb simpatia. I si jo em dic Narcís va ser cosa del meu avi, que, essent-me padrí, no em va posar el seu nom, Emili, sinó el del seu pare, el meu besavi, que no vaig conèixer. L’únic record que en tinc és un exemplar de la primera edició de Canigó, de mossèn Cinto, amb un segell en sec que diu: Narciso Comadira, sustituto del Registro de la Propiedad, Tarrassa. O sigui que el meu besavi era funcionari. 

El meu pare va fer l’aprenentatge a Barcelona, en una botiga de roba, com la de casa, al carrer de Salmerón, que ara es diu Gran de Gràcia i quan jo era jove Mayor de Gracia. La política i la història. 

Jo vaig néixer en plena postguerra. Racionament i restriccions. Funcionaris que parlaven en castellà en una ciutat que parlava en català. Por, soldats que baixaven de la caserna (llavors se’n deia cuartel) de Sant Domènec, cascs, botes ben cirades. Desfilades amb música de Losvoluntarios, un pasodoble de moda. I la meva àvia que sortia al balcó per veure el seu fill petit desfilar, en Fernando, el meu oncle, que feia una mili llarguíssima de tres anys. La postguerra. Els militars i els capellans dominaven la ciutat. Les quaranta hores, els rosaris de l’aurora, les Conferències de Sant Vicenç de Paül. Tridus, trisagis, novenes, ritmaven la vida de la gent de la ciutat. I les festes religioses, Nadal i Setmana Santa, Pastorets i una processó, amb pifres i manaies, que les confraries volien que cada any s’assemblés més a les de Sevilla. Fins i tot, a vegades, a la plaça del Vi (llavors d’Espanya) ressonava el gemec d’una saeta, que llavors jo encara no sabia que era una fletxa. Una gran llosa de plom pesava sobre la ciutat boirosa, humida, freda. El senyor bisbe, el doctor Cartañà, en Pepet Vermell com li deia la gent, vivia encara a Palacio (perdonin, però s’ha de dir així). Ell presidia les processons de Setmana Santa i la de Corpus. Menut, tot vestit de seda, amb una llarga cua, pujava les escales de la catedral la nit de Divendres Sant, quan s’acabava la processó, per entonar el Crec en un Déu (ara en català) en una mena de catarsi col·lectiva purificadora. Una fortor envaïa l’aire, barreja de violers mig pansits i excrements dels cavalls dels soldats. I les baixava, per Corpus, darrere la custòdia, protegida pel tàlem municipal, tot de brocat d’or, mentre les campanes tritllejaven joioses. La gent cantava Lauda Sion, Salvatorem; Tantum, ergo, Sacramentum;Cantemosal Amor de los amores… I tot feia olor de ginesta i de cera cremada. Era el juny, començava a fer calor i les noies estrenaven vestits de màniga curta. El sol daurava la carn que ja esperava la sal del mar i l’escalforeta de la sorra.

Tot això ja no hi és. S’ho ha endut el vent de la història i ara que he fet vuitanta anys, fet filagarses de records, a vegades m’envaeix la memòria. 

Fer-ne vuitanta vol dir això. I vol dir que entre aquestes filagarses de la memòria, també hi apareixen rostres de gent que ja no hi és. Fer-ne vuitanta vol dir anar-se quedant sol. 

Sembla com si el món es difuminés a poc a poc. Coses que inquieten als joves d’ara, perden importància per als que n’hem fet vuitanta. Ho sé que el mar està brut, que el Mediterrani és una deixalleria, que ara es disposen a destrossar els Pirineus. I no diré que no m’importi, però no m’hi va la vida, perquè jo ja l’he viscuda. Em sap greu pels que venen darrere, però penso que d’una manera o altra ja se’n sortiran. Dec ser tremendament injust, insolidari i tot el que vulguin, però és així. Penso en la Desconeguda i la resta de coses empal·lideixen notablement…