Vuit hores de The Beatles
El documental The Beatles: Get back té la capacitat de mantenir-te enganxat a la pantalla durant vuit hores, pendent d’una posada en escena tan monòtona com una etapa plana del Tour de França, que desenvolupen les mateixes persones, tancades en un mateix lloc, fent el mateix durant tres setmanes, amb l’excepció de l’esclatant final al terrat de l’Apple, a Londres.
Però, esclar, ens ensenyen els Beatles en la intimitat creativa i cada segon és història de la música contemporània. Veiem McCartney dirigir el grup amb l’autoritat innata amb què el Cruyff jugador dirigia els seus companys sobre la gespa: tu, Ringo, toca amb aquest ritme; tu, George, toca més baix; tu, John, com és que no has portat cançons noves. És fascinant veure com McCartney fa néixer Get back mentre fa temps perquè Lennon fa tard, i assistir al moment en què Harrison plega, cansat perquè tot gira al voltant de Lennon i McCartney. (Com que no contesta quan li truquen al telèfon fix de casa perquè s’ho repensi, algú suggereix: “¿I si li enviem un telegrama?” Som al 1969.)
No menys fascinant és comprovar que els genis no estan exempts de l’angoixa per un termini que se’t tira a sobre i com l’èxit sempre ve amb la seva part de decepció: Harrison es preguntarà en veu alta per què no podia ser tot com abans, quan les cançons els sortien soles, les gravaven i ja estava, i McCartney els confessarà que se sent atrapat perquè sempre estan fent el mateix: escriure cançons per a un nou disc.
El documental ens els mostra quan ja no eren ells i la seva circumstància, sinó que la circumstància se’ls havia cruspit completament. I tot i les tensions, és ben visible que aquella carrera que els havia convertit en els reis de la música popular del segle XX els feia sentir molt de respecte entre ells.
