Vuit cognoms catalans / Podem confondre’ns

Vuit cognoms catalans

Catorze amics de Sant Cugat, de professions diverses, es troben de tant en tant per sopar -un d’ells és cuiner- en una casa particular. De cop, el setembre del 2012 se’ls acut posar un polític a taula. L’experiència els agrada tant que en van convidant d’altres, de tots els colors. Un dels comensals, el periodista Josep Maria Vallès, té la idea d’enregistrar aquestes converses per poder-ne fer un llibre. Es diu Polítics a la carta i en aquestes confessions durant un sopar al menjador de casa hi passen d’Aleix Vidal-Quadras a Oriol Junqueras, de David Fernàndez a Dolors Montserrat, d’Artur Mas a Ada Colau. I també, vingut expressament del País Basc, Iñaki Anasagasti. És en la intimitat d’un recuit de Fonteta amb confitura de taronja amarga que el polític nascut a Veneçuela durant l’exili dels seus pares va explicar com l’havien avisat que si mai ETA triava matar algú del PNB l’havien escollit a ell. I just després d’aquesta primícia Anasagasti deixa anar la frase que m’inspira aquest article. Diu que la prova que al País Basc ja hi ha menys crispació és que s’hagi pogut fer la pel·lícula Ocho apellidos vascos. Tres anys abans, assegura, hauria estat impossible. La comèdia -un andalús que arriba al País Basc i està més desubicat que el Cocodril Dundee a Manhattan- no és innocent. Els diàlegs i les situacions fan gràcia però ningú hauria gosat riure’s dels tics, el tarannà i les tradicions basques amb ETA a les armes, ni hauria estat políticament correcte visualitzar que, ja sigui amb accent andalús o de “chicarrón del norte ”, tots són igual d’espanyols per més cognoms bascos que tinguessin els rebesavis. Quan aquesta setmana s’han detingut tants presumptes jihadistes a Catalunya i s’ha fet distinció segons el seu lloc de naixement he pensat si el terrorisme té pàtria, si els assassins són pitjors segons quins siguin els cognoms que pengin del seu arbre genealògic.

Podem confondre’ns

Després d’aquestes detencions han passat coses. Una, la presumpció d’innocència no la veig per enlloc. Tants miraments que tenim els mitjans per la imatge d’algunes persones i tan pel broc gros que les aboquem en altres casos. Segona, la versió oficial del conseller Espadaler ens l’hem begut a galet. Ens han dit que els detinguts tenien fotos d’edificis emblemàtics i no hem dubtat de la seva paraula que anaven a atemptar a Catalunya. I tercera, i la més perversa de totes, les paraules del ministre de l’Interior a Mònica Terribas en què barrejava, interessadament però sense que se’l pogués enxampar en la literalitat de la frase, jihadisme i sobiranisme. És a dir, procés i terrorisme. És aquest embolica que fa fort tan habitual de Fernández Díaz, que no deixar anar mai res des de la ingenuïtat ni a la babalà. Torna a ser la tàctica del PP, d’agafar el rave per una fulla i crear confusió. ¿O no va tenir un interès electoral pervers vincular ETA amb l’11-M i, quan ja es veia que les seves línies d’investigació feien aigües per totes bandes, fabricar el totum revolutum entre ETA i terrorisme islamista?

Pablo Iglesias, que se li està congelant el rictus, que des de les eleccions andaluses o des que hem conegut els oblits fiscals de Monedero s’ha anat encarcarant en les seves intervencions públiques, ha dit aquesta setmana que els dos partits que més s’assemblen a Espanya són el Partit Popular i Convergència i Unió. Ja s’entén que li convingui fer el paral·lelisme per la dreta, però depèn de quin sigui el paràmetre equiparable. En termes econòmics segurament sí. Pel que fa a la corrupció jutjada i sentenciada es podrien establir, també, molts altres vincles. Però pel que fa a les eleccions del 27-S, Pablo Iglesias ha dit que en cap cas es poden interpretar com a plebiscitàries. En aquest punt, i posats a fer comparacions, Podem a qui més s’assembla és al Partit Popular. I em sap greu.