Vox té por de Virginia Woolf
La flamant regidora de Cultura de l’Ajuntament de Valdemorillo (localitat madrilenya prop d'El Escorial), de Vox, ha estrenat el càrrec amb polèmica, ja que ha desprogramat la representació d’Orlando, una obra de teatre basada en la novel·la del mateix títol de Virginia Woolf. La companyia, que l’ha representat amb èxit de públic i crítica des de fa ja uns anys, se sent objecte de censura i, en efecte, sembla l’explicació més lògica, ja que algú li deu haver dit a la senyora regidora que Orlando és un personatge nascut i criat com a home que es transforma en dona. Potser el que no li han dit és que és una de les grans novel·les del segle vint, publicada el 1928 i, per tant, ja tot un clàssic, que la seva primera traducció al castellà la va fer Jorge Luis Borges, que és “una meravellosa carta d’amor” (frase potser apòcrifa atribuïda al mateix Borges), que fa una descripció riquíssima d’algunes de les èpoques més destacades de la història d’Anglaterra i d’Europa (Orlando no només canvia de sexe-gènere, sinó que viu durant segles), entre moltes altres qualitats excepcionals de l’obra.
Segurament el pare de l’ara regidora de Cultura no era com el de Virginia Woolf, el qual, tot i tenir molt clar què podien fer els nois i no les noies (i per això Virginia no va estudiar a Cambridge com els seus germans, sinó que es va haver d'acontentar amb professors particulars), li deixava llegir qualsevol llibre de la seva biblioteca sempre que després n’hi fes un resum argumentat.
Si llegim la novel·la –altament recomanable com a lectura d’estiu, ja que no només és plena d’esdeveniments apassionants, sinó també d’humor, ironia i sarcasme– o veiem l’admirable adaptació cinematogràfica que en va fer Sally Potter o alguna de les versions teatrals com la que ara s’ha censurat a Valdemorillo, sabrem que Orlando no és només un personatge trans. (I què si ho fos? D’on surt aquest “pànic moral” contra tot el que tingui a veure amb la qüestió trans? A qui fa por? ¿Algú pot realment creure que les persones trans són una mena de vampirs que planegen exterminar les dones “reals” i que van “contagiant” les pobres criatures innocents que només volen ser o nens o nenes? ¿Com es poden instrumentalitzar i posar en perill les vides dels altres amb motius tan espuris com guanyar un ajuntament o una comunitat autònoma?)
Orlando, doncs, no és un personatge trans en el sentit habitual del terme, ja que no tria definir-se com a home o com a dona, sinó que els canvis de sexe-gènere li sobrevenen, de vegades causats per esdeveniments traumàtics i altres no. Orlando és clarament una metàfora de la complexitat i la mal·leabilitat de la subjectivitat humana: cada u de nosaltres és un misteri que ni la literatura, ni la filosofia, ni la psicologia, ni les persones que ens envolten i ni tan sols un mateix arribaran a conèixer mai.
Woolf es mostra, així, hereva dels escriptors del segle dinou que van revelar l’inconscient, una descoberta que fa por perquè implica que els monstres no només són reals, sinó que són dins nostre, dins de cada persona “normal”: personatges com l’estranya criatura de L’horlà de Maupassant, el Dràcula de Bram Stoker o Dr. Jekyll i Mr. Hyde de Stevenson (i, abans, la criatura de Frankenstein de Mary Shelley) ens mostren que cada u de nosaltres és un ésser múltiple, habitat per molts altres éssers contradictoris, la majoria dels quals no arribarem ni tan sols a identificar. Arthur Rimbaud ho va expressar en la cèlebre frase “Jo és un altre”, però Henri Michaux, a l’època contemporània d’Orlando, ho complica encara més dient: “No hi ha un jo. No hi ha deu jos. No hi ha jo. Jo no és res més que una posició d’equilibri”. Virginia Woolf rebla el clau, al seu diari, preguntant-se “per què és tan tràgica la vida, tant com un tros de vorera sobre l’abisme. M’inclino per mirar; em marejo; em pregunto com aconseguiré caminar fins al límit”.
La literatura i l’art ens acompanyen en aquesta travessa difícil. Orlando és una obra tan complexa i de registres tan variats com nosaltres mateixos, incloses les persones que voten el que voten perquè “ho tenen tot molt clar”. No és estrany que Virginia Woolf mateix la qualifiqués de freak, que en anglès es refereix a una persona estrafolària i fins i tot monstruosa. Aquest terme va fer fortuna gràcies a la pel·lícula Freaks de Tod Browning, filmada només quatre anys després de la publicació d’Orlando i ambientada en un circ format per “monstres de fira”. Orlando seria, així, un clàssic a la imatge del segle vint, d’una bellesa bruta, complicada, cruel i magnífica, representada per un nan, una dona barbuda, un home-tronc, unes bessones siameses. Tots som freaks, però a alguns això els fa pànic.
