La delegació de Vox a Balears ha implosionat aquest dilluns de forma virulenta però no exactament imprevisible, perquè es podia veure a venir. Pel que sembla, dins el grup parlamentari de Vox al Parlament de les Balears hi ha un sector díscol, enfrontat amb la direcció, que, a més, és majoritari: de set diputats, ells en són cinc. De manera que han procedit a expulsar els dos que els feien nosa, amb la particularitat que una era (fins ara) la presidenta del partit a Balears, Patricia de las Heras, i l'altre era (també fins ara) ni més ni menys que el president del Parlament de Balears, Gabriel Le Senne. Al capdavant dels sediciosos hi ha la portaveu del grup, Idoia Ribas, i el portaveu adjunt, Sergio Rodríguez, que en altres temps també havien tingut topades amb l'anterior president del partit Jorge Campos, avui centrifugat com a diputat al Congrés.
En el típic joc d'acció/reacció que agrada als fans d'Steven Seagal, la direcció estatal ha reaccionat anunciant que proposarà l'expulsió dels cinc diputats díscols. En tot cas, la conseqüència immediata de la sortida de De Las Heras i Le Senne (uns cognoms molt de la classe treballadora que Vox diu que protegeix, per cert) és que Balears perd la seva segona autoritat –el president del Parlament– i s'obre una crisi de govern profunda, atès que el PP governa a Balears amb el suport de Vox, condicionat a un exhaustiu acord d'investidura de 110 punts que recull el programa de Vox amb totes les seves fixacions: contra la llengua catalana, contra l'ensenyament públic, contra les polítiques mediambientals, contra les polítiques de gènere i LGTBI, contra les polítiques d'integració de migrants, etc. De manera també bastant insòlita, en el poc més de mig any que duim de legislatura, Vox ha tingut un èxit rotund a l'hora d'imposar al PP la seva agenda. El PP de Balears: un partit poderós, el partit de govern per antonomàsia, ancorat a les elits illenques com a referència immutable, pilotat per una nova generació de dirigents joves i arrogants, s'ha vist doblegat una vegada i una altra, a cada negociació, per uns nouvinguts a la política que diuen coses extravagants (“yo solo me arrodillo ante Dios”, declarava Ribas, no fa molt), fins al punt de fer-los posar als pressupostos 20 milions d'euros per cada trimestre del proper curs escolar, destinats a segregar els alumnes de l'escola pública per llengua. La docilitat del PP respecte de Vox resulta encara més sorprenent davant de l'evidència que, a més, Vox és un partit romput i enfrontat per dins.
Un partit neofeixista, amb postulats que xoquen frontalment amb la Constitució i amb els Estatuts d'autonomia, i que a més és profundament inestable, perquè el to agressiu i bel·ligerant que el caracteritza es trasllada també a les seves discussions. El que ha passat avui a Balears pot passar a qualsevol moment a qualsevol seu de Vox, inclosa la central de Madrid, on les disputes internes també estan a l'ordre del dia. Ja que no aturen de difamar “els socis de Pedro Sánchez”, a Feijóo i al seu entorn se'ls hauria de recordar que a ells només els en queda un, de soci possible, perquè han romput la interlocució amb tots els altres. I és Vox, un partit inflamable i tòxic com un gas dolent.
