‘Vox’ o no ‘vox’, apunts per a un debat mediàtic

Resulta que vox és una paraula llatina que significa veu, i resulta que arrosseguem un debat probablement inacabat per sempre, com la simfonia de Schubert, sobre si aquesta veu de l’extrema dreta ha de ser silenciada, si més no als mitjans públics. L’última manifestació a favor d’apartar Vox dels altaveus de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), que regeix TV3 i Catalunya Ràdio, ha estat de la CUP. L’argument és demolidor: no donar cobertura a un partit que empra els discursos d’odi.

A l’estat espanyol, el debat sobre excloure dels mitjans opcions polítiques o persones va donar molt de si focalitzat en ETA. ETA no era una organització d’extrema dreta sinó tot el contrari, però el discurs de l’odi i la intolerància se’ls podia aplicar elevat a l’enèsima potència que atorga la violència. Els mitjans espanyols parlaven d’ETA des de fonts hostils i ocultaven no només els seus missatges sinó també els de l’esquerra abertzale.

Andrew Arno, un dels pioners del tractament mediàtic dels conflictes, ja va alertar que els mitjans estructurals es decanten per “restringir” l’accés a les fonts que no tenen un punt de vista “legítim”, i Héctor Borrat, un dels meus grans mestres, va escriure al seu imprescindible tractat El periódico, actor político que els mitjans “tendeixen a excloure aquelles fonts de l’oposició no-parlamentària que utilitzen mitjans violents [....] i/o que malden pel canvi de sistema”. El ministeri de l’Interior espanyol va elaborar tot un cos teòric per justificar que no era lícita la neutralitat davant del terrorisme i en conseqüència que les ràdios, televisions i agències oficials havien de silenciar “les rodes de premsa, notes d’exaltació i suport als terroristes” i fins i tot les patinades de la policia que s’hi enfrontava, de la qual cosa s’inferia que també els seus excessos. Agustín Valladolid, un dels caps de comunicació més lúcids d’aquella casa, va elaborar tot un corpus argumentant que hi havia un dret superior al de la informació en el cas del terrorisme que justificaria no donar veu als assassins, i la Fundació Miguel Ángel Blanco va editar un llibre titulat La prensa frente a ETA.

Jo sostinc tot el contrari. No vaig escriure -no escric- ni “en contra de” ni “a favor de”, sinó “sobre” ETA, i per tant necessito la seva veu tant com vaig necessitar fonts policials franquistes per explicar -i explicant, denunciar- la terrible Brigada Social. He donat fins i tot veu a delinqüents comuns en casos d’interès evident, des d’una influència clara del nou periodisme nord-americà. Truman Capote va escriure A sang freda posant en paral·lel narratiu els psicòpates assassins amb les famílies de les seves víctimes i inventant de passada l’imprescindible gènere de la novel·la de no-ficció.

Arran de l’IRA, la BBC, pressionada per Thatcher, va prescindir d’un reportatge que contenia una entrevista amb Martin McGuinnes, i va resoldre aquest debat amb la solució salomònica de donar veu al Sinn Féin, però doblada. Era ridícul, però no era silenciar-los. La meva conclusió, tornant a Vox, és que hauria de primar allò que és notícia i té interès, encara que només sigui perquè a la font discutible la voten milions de persones, tenen representacions parlamentàries i són a les institucions.

El problema de fons d’aquest share que reclama l’interès informatiu l’haurien de resoldre els polítics, no espolsar-se’l i endossar-li a la premsa: qualsevol restricció a la llibertat d’expressió és pintar de blanc les línies vermelles, és obrir portes a lleis i reglaments que l’aniran encongint. Si Vox té tanta vox és en part pel seu discurs propi -a bastament analitzat per la ciència política arran de la renaixença dels populismes- i en part pel concurs afegit dels polítics que els potencien. Capítol essencial d’aquest efecte multiplicador és el patètic protagonisme que li atorguen els partits democràticament homologats o políticament correctes, especialment quan permeten governances: Andalusia, Madrid, Múrcia.

Veurem com evoluciona l’estira-i-arronsa del regal emmetzinat d’inici de campanya dels vots de Vox si el candidat Illa els necessita per presidir la Generalitat. Mentre els tribunals, tan preocupats per altres presumptes lesions a la democràcia, no els il·legalitzen, i en absència d’un protocol acceptat per tots els partits que foragiti l’extrema dreta dels poders institucionals, és complicat que una formació política renunciï a cotes de poder per la contaminació de vots indignes, encara que no siguin demanats i siguin a canvi de res.

Vox seguirà, doncs, sent notícia mentre la política li atorgui validesa, i es fa, doncs, encara més impropi que la política, que no fa el que hauria de fer aïllant el feixisme, li endossi al periodisme una responsabilitat que no és seva i encara pagant l’alt preu de trair-se a ell mateix. Això sí, amb les salvaguardes individuals de la clàusula de consciència que allibera els periodistes d’haver de fer res contra els seus principis.

El fet noticiable és a dintre i a fora de la llei, i fins i tot de la moral, i el ciutadà exerceix millor la seva ciutadania com més ben informat està, que és en primera instància a partir del pluralisme sense exclusions, el que jo anomeno musicalment “polifonia de fonts”. Aquest principi ha permès exemples com ara que Eugeni Xammar entrevistés Hitler i altres dirigents nazis i gràcies a aquestes fonts de primeríssima mà alertés de la barbàrie en la col·lecció d’articles publicats en el llibre L’ou de la serp. Aquest principi -diguem-ne de no exclusió de fonts- va fer Bin Laden portada al Time o va permetre que la BBC donés a ETA la veu que no tenia a TVE.