Vox ja és al Parlament

He triat aquest títol perquè fa ben bé l'efecte que alguns encara no se n'hagin adonat: Vox ja és al Parlament de Catalunya i hi ha entrat amb força, amb 11 escons i més de 217.000 vots. Hi ha un independentisme panxacontent, encantat d'haver-se conegut, que fa anys que minimitza el paper de Vox reduint-lo a un suposat “espantall” que de tant en tant agiten els progres per veure si així es fan escoltar. Vox no tan sols condiciona i condicionarà la política catalana, sinó que ara ja és part del sistema o subsistema polític català, i amb una força no precisament petita. Tampoc es pot dir que sigui cap sorpresa: la gran majoria dels seus vots, i dels seus escons, provenen de Ciutadans. Ciutadans es desinfla, Vox s'infla. Es va veure al Congrés de Diputats i ara s'ha vist a Catalunya. S'ha vist també com era de tènue la capa de maquillatge liberal (fins i tot progressista, si convenia) amb què Ciutadans ha maquillat, durant els quinze anys que fa que existeix, la seva naturalesa ultradretana. Per molt que s'hagi volgut presentar com una força de centre, l'únic contingut de Ciutadans ha estat el nacionalisme espanyolista, i la seva tradició en la història política d'Espanya calia anar a cercar-la al lerrouxisme amb rivets falangistes. Una vegada el partit ha entrat en descomposició, la part més moderada del seu vot se n'ha anat (o ha tornat, perquè ja en venia) als socialistes. La part més extrema (per nacionalista i per ultradretana) se n'ha anat majoritàriament a Vox, i una altra part més petita al PP.

Vox, per tant, entra al Parlament de Catalunya per ocupar-hi el mateix espai que fins ara hi ha ocupat Ciutadans, però en una versió encara més agressiva. El deteriorament del parlamentarisme que han representat Inés Arrimadas i Carlos Carrizosa tindrà ara continuïtat, corregida i augmentada, amb les aportacions d'Ignacio Garriga, que amb el seu discurs al debat d'investidura ja ens va dir en què consisteix la seva manera d'entendre la política: bàsicament, en dur tota l'acció del Govern al Tribunal Constitucional, amb la confiança i el benentès que serà receptiu a les querelles i denúncies de l'extrema dreta. Mentre Garriga amenaçava des de la tribuna, una majoria de diputats i diputades independentistes optaven per sortir de la sala i no escoltar-lo. És un gest tan solemne i simbòlic com sol ser del gust de la política catalana, però mai s'ha combatut un problema sense mirar-lo de cara.

Mentre els partits independentistes (amb esment especial a Junts, que ara practica l'obstruccionisme) han convertit la investidura, o no investidura, de Pere Aragonès en un nou psicodrama vergonyant, Vox se sent fort. Es troba en expansió, i és més que possible que, a partir del dia 4 de maig, governi Madrid juntament amb l'ala també més expansiva del PP, que no és la que presideix Casado sinó la que lidera Ayuso. El sistema o subsistema polític català, extraviat en la pugna entre independentistes, és cada dia més dèbil. I, per tant, molt més dependent de la política espanyola, i del que hi passi o hi deixi de passar.

Sebastià Alzmora és escriptor