Vox, un fenomen europeu?

Un dels tòpics més repetits des de l’emergència electoral de Vox a Andalusia és que, finalment, Espanya s’assembla a la resta de països europeus, i ja disposa del seu partit de dreta radical com tenen a França, Itàlia, Suïssa, Àustria, Alemanya, Grècia, Suècia o Noruega, entre d’altres. Ja som del tot europeus, diuen alguns analistes espanyols. I, amb el tòpic més o menys ocurrent, venen també les anàlisis precipitades.

De seguida es va recórrer a les plantilles d’anàlisi que s’han aplicat a aquells països. Són esquemes d’interpretació que ens parlen de votants de classes treballadores, molts d’ells antics votants de l’esquerra, que basculen cap a l’extrema dreta com a reacció, fonamentalment, a la immigració. Són els perdedors de la globalització, que competeixen amb els nous immigrants per llocs de treball de baixa qualificació i per l’accés als serveis i prestacions de l’estat del benestar. Són, en una altra versió, votants majoritàriament de baix nivell educatiu motivats per una sensació d’amenaça cultural, sovint residents al món rural. La creixent diversitat els genera una percepció que la seva forma de vida tradicional està en risc i desenvolupen un rebuig xenòfob a la immigració que els partits de la nova dreta radical aprofiten electoralment.

Si bé aquestes anàlisis, en la majoria dels casos, no recullen tota la complexitat de les coalicions interclassistes que s’han construït al voltant de la nova extrema dreta, en el cas de Vox resulten especialment inapropiades. Tota l’evidència de què disposem apunta de manera molt consistent en la direcció oposada. Vox és, pràcticament a tots els efectes, una escissió electoral del PP. El seu electorat està compost, fonamentalment, per antics votants del PP. És un partit que, en general, obté els seus millors resultats a les zones més benestants, feus tradicionals de la dreta a Andalusia. Són, sobretot, zones urbanes, on hi ha més proporció de gent amb estudis superiors. En general, doncs, els votants de Vox no viuen en zones deprimides, ni rurals, ni de forta presència d’immigrants i, per tant, difícilment responen al patró típic del votant de la nova extrema dreta que hem descrit més amunt. Si haguéssim de tirar de tòpics, doncs, diríem que els votants de Vox són més aviat señoritos de la dreta tradicional andalusa que han abandonat la “casa comuna” del PP per votar una opció més extrema.

Convé, tanmateix, no simplificar en l’altra direcció. Hi ha algun matís potencialment important a fer a aquest retrat, i és fonamentalment a Almeria. És l’única de les vuit províncies andaluses en què la correlació entre zones benestants, amb nivells elevats d’estudis superiors i vot a Vox s’afebleix significativament. En alguns dels municipis en què Vox obté els seus millors resultats hi ha una forta presència d’immigració que treballa a l’agricultura i té un historial d’atacs xenòfobs i rebuig a la immigració, com El Ejido, que és l’únic municipi de tot Andalusia en què Vox va ser la força més votada.

Els votants de Vox, doncs, no semblen respondre a la imatge que hem anat construint de l’electorat de la nova extrema dreta europea. Tampoc el perfil ideològic del partit coincideix amb el de la nova dreta radical populista que ha anat guanyant terreny en altres països europeus. Com ha explicat la professora de la UAB Eva Anduiza, el discurs de Vox està mancat del component populista i antielitista, que és tan central en el discurs de molts d’aquests partits. De fet, els dirigents de Vox, com els seus votants, provenen bàsicament del PP. Això sí, l’autoritarisme, el nativisme, el nacionalisme espanyol tradicional i el rebuig al canvi cultural impulsat pel feminisme hi tenen un paper central i contribueixen a conformar un perfil ideològic més vinculat a l’extrema dreta tradicional que no pas a la nova dreta radical. En aquest sentit, potser, Vox no és tan europeu com es diu aquests dies. Ara bé, és cert que la nova extrema dreta europea és, certament, una família ben heterogènia i canviant. I el perfil neofranquista de Vox no li impedeix tenir vincles i connexions amb algunes de les formacions d’aquesta inquietant família política.

Possiblement aquestes diferències importants en l’origen, perfil sociològic i ideari ajuden a explicar per què sembla que la coalició de dretes a Andalusia es va formant sense gaires obstacles. Ciutadans pateix, en aparença, més contradiccions. Però el PP no sembla ni tan sols que s’hagi plantejat una altra hipòtesi que no sigui pactar amb Vox per aconseguir el govern a Andalusia, a diferència del que ha passat sovint en altres països europeus, on els partits conservadors han tendit, majoritàriament, a marcar distàncies amb l’extrema dreta. Però potser és que el PP tampoc no és tan europeu com diuen.