Vox, Ciutadans i la Manada

“Extrema dreta? Vox són un partit ultraconservador”, declara Inés Arrimadas a la portada del diari amic La Razón. És un enèsim intent, cada vegada més feble, de blanquejar el partit de Santiago Abascal i naturalitzar-lo dins el sistema polític espanyol. “Ultraconservador” no sona tan dur com “extrema dreta”, encara que vulgui dir el mateix. Ciutadans es debat entre la necessitat de pactar amb Vox a Espanya (i en llocs clau com Andalusia i Madrid) i d’esquivar-lo i/o mirar d’emblanquinar-lo en la mesura del possible davant d’Europa, especialment després de la contundent bufetada que es va endur la setmana passada Albert Rivera, quan des de l’Elisi se’l va desmentir tot just després que ell hagués afirmat que Macron aplaudia les seves aliances polítiques.

En mal moment surten les declaracions d’Arrimadas, l’endemà que el líder de Vox a Andalusia esclatés d’indignació per la condemna dels violadors de la Manada bramant que “l’única relació possible entre homes i dones serà la prostitució”, i que el moviment feminista és “una turba supremacista”. Vox intenta aprendre a tòrcer la realitat a través de les paraules, com fa Ciutadans, i va emetre un comunicat en què qualificava les paraules de Serrano de “personals”, volent donar a entendre que el partit se’n desmarcava. No prenien, però, cap mesura disciplinària contra ell. També han recordat que Vox demana un enduriment de les penes previstes pel Codi Penal contra els violadors, cosa que demostra una vegada més que no entenen ni volen entendre res sobre el debat feminista. No es tracta d’imposar penes més dures, sinó de promoure una educació i un pensament més avançats que els actuals, que no produeixin calvaris com el que ha hagut de sofrir la víctima de la Manada. Mentrestant, el que tenim són partits polítics fent equilibrisme amb les paraules, sobrevolats pel fantasma repugnant d’uns violadors en grup. Males notícies per a l’establishment que va voler impulsar, amb Ciutadans, una nova força socialdemòcrata que pogués frenar el nacionalisme català (i, molt en particular, l’independentisme) i que alhora servís de recanvi o de crossa, segons convingués, al PP i al PSOE. El que els ha sortit és un partit neofalangista, que no pot evitar pactar amb Vox (encara que ho faci amb jocs de paraules i de gestos) per la senzilla raó, com diu la dita castellana, que la cabra tira al monte.

Com que el que és personal també és polític, no és exagerat dir que la Manada, a més de ser una colla de criminals, és un producte genuí d’una determinada política. Concretament, una que s’embolica amb la bandera d’Espanya i que segrega governs amb ministres que canten El novio de la muerte a les processons de Setmana Santa (PP), o partits amb líders que presumeixen d’anar armats (Vox) o que afirmen que lluiten contra el nacionalisme mentre proclamen que ells només veuen espanyols, amb un escenari decorat amb una enorme rojigualda (Ciutadans). No és exagerat dir, com han dit les feministes durant aquests anys, que la Manada no són cinc, sinó que és el sistema. Aquest sistema.