Vox, Aliança Catalana... i Catalunya

És raonable i bo que ens preocupem per la presència de discursos que atempten, clarament, contra drets fonamentals, i sobretot quan aquests discursos acaben transformant-se en propostes polítiques que, d’entrada, veiem que tenen recorregut en la nostra societat. La presència d’aquestes propostes polítiques a Catalunya ja no es pot menysprear i la seva diversificació no és signe de feblesa, sinó de possibilitat. Però, per què escandalitza més el fet que guanyi Aliança Catalana a Ripoll amb 1.401 vots que no els 150.653 de Vox a tot Catalunya? Aliança Catalana ha obtingut 8 regidors (6 a Ripoll, 1 a Manlleu i 1 a Ribera d’Ondara) i l'extrema dreta de Vox, en canvi, ha passat de tenir 3 regidors al municipi de Salt a tenir-ne 124 repartits entre 75 municipis, incloses les quatre capitals catalanes. Per què es considera Aliança Catalana una ultradreta nostrada i, en canvi, es considera Vox de Catalunya ultradreta espanyola?

Considero que hi ha un sentiment no expressat del tot que indica que dol molt més la presència de partits racistes i d’extrema dreta catalana que la de Vox. Això, penso, té dues explicacions connectades. D’una banda, en algun racó de l’imaginari català hi havia la idea que Catalunya és un “país” on la tolerància i l’acceptació de l’altre forma part de l’ADN de la mentalitat catalana, i en conseqüència, no pot haver-hi una proposta política vertebrada al voltant del racisme. Malgrat l’existència de propostes polítiques racistes, l’opinió general era que són propostes marginals i residuals. El cas de l’erupció i la ràpida desaparició de PxC ha donat força a aquesta posició. Però l’aparició d’Aliança Catalana com a primera força política a Ripoll ha encès l’alarma. D’altra banda, és estesa la idea que Vox no és una proposta política catalana pel fet que és un nacionalisme espanyol anticatalanista. Aquesta anàlisi privilegia la qüestió nacional sobre altres elements que són primordials per a Vox. És evident que els partits d’extrema dreta nacionalistes catalans són de naturalesa diferent que Vox, però és un error considerar que Vox no és una extrema dreta catalana. No li podem negar la catalanitat a Vox de Catalunya, el seu líder és fill de Sant Cugat del Vallès i els 150.653 votants els hem de considerar, a priori, persones catalanes. L’origen espanyol de Vox és important i determina la naturalesa del partit, però no indica que no pot ser un partit català, també. Salvant les distàncies, totes, trobaríem poca gent que dubtés raonablement de la catalanitat del PSC malgrat que és un partit espanyol d’àmbit català. Aquesta “alteritat” que se li atorga a Vox és perillosa en termes de cercar solucions al problema de l’atracció que té la proposta racista, masclista i anticatalanista d’aquest partit. Algú pot objectar sobre aquest plantejament argumentant que no cal fer aquest tipus de distincions a l’hora de fer front a l’extrema dreta. En aquest sentit, penso que el fet de considerar que l’extrema dreta (amb les seves variables) és un problema català ens ajuda a plantejar una estratègia diferent de si considerem que Vox és una extrema dreta espanyola i que Aliança Catalana i altres són una excepció política catalana.

És evident que l’extrema dreta és un fenomen divers i actua en cada context de maneres diferents. En el context català i més enllà de la qüestió nacional i altres aspectes que cal analitzar, les propostes polítiques de l’extrema dreta comparteixen una idea que té recorregut i acceptació per part de diferents sectors de la societat catalana. Aquesta idea és la de l’amenaça del fet migratori. Una amenaça que té dos vessants. D’una banda, l’amenaça al benestar econòmic (nativisme del benestar) que considera que la immigració és un problema per a l’economia, i no una solució. "Aquí no hi cabem tots", "ens roben la feina", "viuen de les prestacions econòmiques", "s’aprofiten del sistema sanitari i educatiu" són la traducció concreta popular d’aquest nativisme del benestar. D’altra banda, l’amenaça cultural i dels valors. Aquesta amenaça explota la idea de la incompatibilitat de poder viure junts perquè considera que la cultura i els valors d’uns i altres són diametralment oposats. En aquest argument, la religió de l’islam és la diana perfecta per a aquest tipus de discurs.

Aquest ideari, que és explícit en les extremes dretes, hi és implícitament en propostes polítiques que no són d’extrema dreta i el comparteix, en certa mesura, una part de la societat catalana. Des d’aquesta perspectiva, les idees de l’extrema dreta tenen recorregut, sociològicament parlant, i d’aquí ve el perill d’aquest tipus de propostes.