L’objectiu del PSC ja no és ser –només– el dic de contenció de l’independentisme. El que volen els socialistes catalans és convertir-se en el mateix que el PP a Galícia, és a dir, un partit “regionalista” assenyat, interclassista, que representi els interessos de tots els sectors conservadors –de dreta i d’esquerra–. Un partit que garanteixi pau i bons aliments, absència de sorpreses, més actitud que ideologia. Que aturi les pulsions de canvi que, a Catalunya, representa el sobiranisme; i que reforci el PSOE per evitar l’accés del PP a la Moncloa. Salvador Illa és un candidat nihilista: representa l’absència d’entusiasme com a actiu electoral. Una fórmula pròpia d’un país esgotat.
Aquesta estratègia té poc desgast, i es fonamenta, com en les arts marcials, en la utilització en benefici propi de l’impuls del rival. L’amnistia, per exemple, és (o serà) un èxit dels partits sobiranistes. Però el PSC se l’atribueix com una hàbil concessió per deixar-los sense relat. I una part de l’independentisme, el més irredempt, hi ajuda, amb la seva incapacitat per reconèixer una victòria parcial quan la té davant.
La conducta del PSC és suficient per guanyar les eleccions municipals i les generals, com s’ha vist. Ara bé: les eleccions catalanes són una altra cosa. El PSC no les ha guanyat mai (en escons), ni tan sols en els anys d’or del felipisme. Avui dia, malgrat la desorientació independentista, en unes eleccions al Parlament català continua aflorant una mena d’amor propi que afavoreix els partits d’obediència catalana. En part perquè puja l’abstenció dels votants amb "carnet" espanyol. I en part perquè, per al català mitjà, continua sent important que el president del país governi sense estar supeditat a una estratègia que es dicta des de Madrid. Aquesta és l’esperança que fa que ERC i Junts pensin que encara hi ha partit.
El govern de Pere Aragonès s’està mostrant feble però hiperactiu, en mode de precampanya. Malgrat les crítiques que se li puguin fer, ha aprovat pressupostos cada any, de tall expansiu, i ha estabilitzat la situació política. El nivell previst de despesa en matèria social, en cultura i en la lluita contra la sequera, aquest 2024, és ben notable. Però ERC no té els escons necessaris per emprendre grans iniciatives, d’aquelles que donen titulars (a l’espera de la proposta que faci sobre l’aeroport del Prat, que per cert ja existeix). Els èxits mediàtics dels republicans han estat a Madrid, rendibilitzats per Junts i el PSC.
Aragonès ha pactat amb els socialistes, no tant per ideologia sinó perquè li agrada l’estabilitat. Però Sergi Sabrià acaba de dir que "en cap cas" faran president Salvador Illa (una afirmació que ha estat replicada obertament per Joan Tardà, l’etern vers lliure dels republicans). ¿És possible, doncs, un nou pacte ERC-Junts, tenint en compte que l’únic que els uneix (la independència) està fora de programa? Costa de creure. Qualsevol altra opció –govern del PSC amb ERC o amb Junts– em sembla més probable... però primer cal saber en què es converteix Junts, ja sense borrasistes però amb Puigdemont com a factor X, gràcies a la permanent guerrilla judicial, que és el principal problema d’Espanya com a “estat de dret”. La qual cosa ens porta a una altra pregunta: si els jutges se’n surten, ¿pactarà Salvador Illa amb partits que tenen condemnats per “terrorisme”? ¿Aquests “terroristes” poden formar part de la majoria que encara sosté Pedro Sánchez? Encara més: ¿ens deixaran votar “terrorista”, si ens ve de gust?
