Li convé al procés català votar el 9-N en les circumstàncies actuals? Tot i que molts volem fer-ho, cal pensar si és el camí més adequat per assolir aquest objectiu col·lectiu.
La primera reflexió que cal fer és òbvia: si es vol votar el 9-N cal desobeir i infringir el marc legal vigent. Això de la desobediència és un tema delicat. Recordo una conversa que vaig tenir fa un temps amb unes persones que volien que els catalans paguéssim els impostos a l’agència catalana i no a la de l’Estat. Des d’aquell moment, sense esperar més. Els vaig dir que cal anar amb compte amb aquests plantejaments. Una cosa és la sensació de força que es té dins d’un col·lectiu que comparteix els mateixos pensaments i una altra de ben diferent és el desemparament que una persona pot arribar a sentir quan la maquinària de l’Estat es dirigeix contra ella, amb nom i cognoms. Ens podríem trobar que, davant la poc agradable i previsible pressió de l’Estat, moltes persones que de bona fe pensaven que aguantarien la pressió finalment no ho fessin. I això tindria un efecte molt perillós, no solament en el sentit de no poder assolir els objectius del 9-N, sinó també perquè podria fer pensar que a l’hora de la veritat la part de la societat més compromesa amb el procés es tira enrere, que es trenca la necessària coordinació entre lideratge i societat. Obeir o desobeir és una decisió individual, no sempre previsible.
Addicionalment, cal recordar un altre argument força conegut. El resultat de la consulta ha de ser homologable internacionalment. I és difícil imaginar que aquests requisits es puguin complir el 9-N en les circumstàncies actuals.
I arribem a la coneguda alternativa, les eleccions plebiscitàries. ¿Seria tan greu votar d’aquí uns mesos i no fer-ho el 9-N? Si una cosa és clara quan s’impulsa un projecte complex -empresarial o de qualsevol altre tipus-és que la planificació inicial difícilment es podrà aplicar sense incorporar-hi canvis per fer front a les dificultats que es van trobant en el camí. No es tracta que cada adaptació sigui un pla B o C, sinó que tot sigui un únic pla que necessàriament cal adaptar. Les previsions lineals, sense ajustos, són alienes a la realitat dels projectes complexos, com ho és poder votar a Catalunya.
Arribats a aquest punt cal plantejar-se com haurien de ser aquestes eleccions plebiscitàries. ¿Llista única o tots per separat amb un primer punt del programa comú? Crec que, tot i els inconvenients que pot tenir la gestió d’una llista única dels partits favorables al procés, aquesta és la millor opció. Els motius són diversos: fer unes plebiscitàries amb la concurrència dels partits per separat projecta la imatge que, en el fons, aquests catalans no estan fent res de nou. Si tornem a tenir un Parlament de majoria sobiranista, algú podria preguntar-se quin seria realment el canvi. Una hipotètica victòria d’una llista unitària a favor del sí-sí és el que més s’assemblaria a un referèndum legal guanyat pels que donen suport a aquesta opció. A més, projectaria exteriorment la imatge que el canvi de statu quo a Catalunya ha entrat en un procés d’irreversibilitat, amb la capacitat que una situació com aquesta té d’impactar en l’àmbit internacional. I quan parlo d’àmbit internacional no m’estic referint als governs d’altres països, sinó als mercats financers i agents econòmics amb interessos empresarials a Catalunya. Una inquietud d’aquests últims pot introduir elements de pressió exterior sobre la situació catalana, molt més que la pura voluntat dels líders polítics d’altres estats.
Tot i el que acabo de dir, és lògic i raonable que alguns dels partits favorables a la consulta vegin amb recel la creació d’una llista única. Però també és veritat que aquest procés és poc permissiu amb les raons partidistes tradicionals. De fet, molts ho veiem com una oportunitat per superar vells i negatius tics de la política que ja coneixem.
En qualsevol cas, malgrat el que acabo de dir, espero estar equivocat i que finalment es pugui votar el 9-N.