Hem entrat en una nova era política. Al llarg dels últims 40 anys, aproximadament, hem viscut en l’era de la informació. Els que pertanyíem a la classe instruïda vam decidir, de forma més o menys justificada, que l’economia postindustrial la construirien persones com nosaltres i, per tant, vam modelar les polítiques socials de manera que satisfessin les nostres necessitats.
La nostra política educativa va empènyer la gent cap al rumb que hem anat seguint: estudis universitaris de quatre anys que ens preparessin per a les “feines del futur”. Mentrestant, la formació professional s’afeblia. Hem adoptat una política de lliure comerç que ha traslladat els llocs de treball de la indústria a països de baix cost per poder centrar les nostres energies en empreses de l’economia del coneixement dirigides per persones amb titulacions superiors. El sector financer i de consultoria ha crescut mentre que l’ocupació en la indústria s’ha reduït.
La geografia s’ha considerat irrellevant: si el capital i els professionals altament qualificats es volien concentrar a Austin, Texas, San Francisco i Washington, tant era el que passés amb totes les altres comunitats que es deixaven de banda. Les polítiques d’immigració han donat accés a la gent altament instruïda a una mà d’obra de salaris baixos, mentre que els treballadors menys qualificats s’enfrontaven a una nova competència. Ens hem decantat per unes tecnologies verdes afavorides per persones que treballen en píxels, i hem desafavorit les persones del sector industrial i dels transports, la vida de les quals depèn dels combustibles fòssils.
Aquesta enorme succió que heu sentit ha sigut la redistribució del respecte. Les persones que s’han enfilat a l’escala acadèmica han sigut obsequiades amb elogis, mentre que les que no ho han fet s’han tornat invisibles. La situació és especialment dura per als nois. A l’arribar al batxillerat, dos terços dels alumnes del 10% capdavanter de la classe són noies, mentre que aproximadament dos terços dels alumnes del decil inferior són nois. Les escoles no estan estructurades perquè els nois en treguin profit; això té conseqüències personals –i ara també per al país– permanents.
La societat ha funcionat com un enorme sistema de segregació que eleva els més dotats acadèmicament per sobre de tots els altres. En poc temps, la bretxa dels diplomes s’ha convertit en l’abisme més important de la vida nord-americana. Els graduats de secundària moren nou anys abans que els estudiants universitaris. El seu índex de mort per sobredosi d’opioides és sis vegades més alt. Es casen menys i es divorcien més i tenen més probabilitats de tenir un fill fora del matrimoni. Tenen més probabilitats de ser obesos. Un estudi recent de l’American Enterprise Institute ha conclòs que el 24% de les persones que han arribat com a màxim a graduar-se a la secundària no tenen amics íntims. Tenen menys probabilitats que els graduats universitaris d’anar a espais públics o de formar part de col·lectius socials i lligues esportives. No parlen de la justícia social amb el llenguatge adequat ni tenen el tipus de creences de luxe distintives de la virtut pública.
Aquests abismes han provocat una pèrdua de fe, una pèrdua de confiança, un sentiment de traïció. Nou dies abans de les eleccions, vaig anar a una església nacionalista cristiana de Tennessee. Una fe autèntica il·luminava la missa, és cert, però també hi havia un ambient corrosiu d’amargor, d’agressivitat, de venjança. Mentre el pastor parlava dels Judes que ens volen destruir, em van venir al cap les paraules “món fosc”, la imatge d’un poble que té la percepció de viure sota una amenaça constant i en una cultura d’extrema desconfiança. Aquesta gent, i molts altres nord-americans, no estaven interessats en la política de l’alegria que els oferien Kamala Harris i els altres graduats de la facultat de dret.
El Partit Demòcrata té una feina: combatre la desigualtat. Hi havia un gran abisme de desigualtat davant dels seus nassos i, d’alguna manera, molts demòcrates no l’han vist. A l’esquerra han abordat molt la desigualtat racial, la desigualtat de gènere i la desigualtat LGBTQ. Suposo que és difícil abordar la desigualtat de classe quan has anat a una universitat amb una dotació multimilionària i fas conferències d’ecoblanqueig ambiental i diversitat cultural per a una gran empresa. Donald Trump és un narcisista monstruós, però hi ha alguna cosa que falla en una classe instruïda que es mira al mirall de la societat i només es veu a si mateixa.
Mentre l’esquerra virava cap a la performance identitària, Trump s’ha incorporat de ple a la guerra de classes. El ressentiment mamat a Queens envers les elits de Manhattan ha encaixat màgicament amb l’animositat de classe que sentia la gent rural d’arreu del país. El seu missatge era senzill: aquesta gent t’ha traït, i són uns imbècils que hem de fotre fora.
El 2024, Trump ha construït el mateix que el Partit Demòcrata va intentar construir temps enrere: una majoria de classe treballadora multiracial. El suport que té entre els treballadors negres i hispans ha crescut. Ha registrat ascensos sorprenents a llocs com Nova Jersey, el Bronx, Chicago, Dallas i Houston. Segons les enquestes a peu d’urna de l’NBC, l’ha votat un terç de l’electorat de color. És el primer republicà que guanya la majoria dels vots en 20 anys.
És obvi que els demòcrates han de fer un replantejament important. L’administració de Biden ha intentat atraure la classe treballadora amb subvencions i estímuls, però no hi ha solució econòmica per al que és principalment una crisi de respecte.
A l’esquerra hi haurà qui dirà que Trump ha guanyat pel racisme, el sexisme i l’autoritarisme inherents al poble nord-americà. Pel que sembla, a aquesta gent li encanta perdre, i perdrà una vegada i una altra.
La resta hem de mirar aquest resultat amb humilitat. Els votants nord-americans no sempre són savis, però generalment són assenyats i ensenyen alguna cosa. La meva idea inicial és que he de revisar els meus criteris. Soc un moderat. M’agrada quan els candidats demòcrates es desplacen cap al centre. Però he de confessar que Harris ho ha fet amb força eficàcia i no ha funcionat. Potser els demòcrates han d’abraçar una disrupció a l’estil de Bernie Sanders, cosa que farà que gent com jo se senti incòmoda.
Ho pot fer, això, el Partit Demòcrata? ¿Ho pot fer, això, el partit de les universitats, els barris benestants i els nuclis urbans hipsters? Bé, Trump va segrestar un partit empresarial, que no semblava de cap manera un vehicle per a la revolta proletària, i és exactament el que ha aconseguit. Els que mirem Trump amb condescendència hauríem de reconèixer humilment que ha fet una cosa que nosaltres no hem sabut fer. Però ara entrem en un període d’aigües turbulentes. Trump és un sembrador del caos, no del feixisme. Al llarg dels propers anys, una plaga d’inestabilitat s’estendrà sobre Amèrica, i potser sobre el món, i ho sacsejarà tot. Si us repugna la polarització, espereu fins que experimentem la inestabilitat global. Però en el caos hi ha oportunitats per a una nova societat i una nova resposta a l’envestida política, econòmica i psicològica del trumpisme. Són temps que posen a prova l’ànima de la gent, i veurem de què estem fets.
Copyright The New York Times
