Els votants benestants de Vox i el bloc reaccionari
Un estudi de fa unes setmanes elaborat per Sigma Dos per al diari El Mundo mostrava que dels prop de 400.000 vots de Vox a Andalusia, un 15% provindrien directament del PSOE, Podem i Izquierda Unida. La peça periodística destacava aquesta dada rellevant, que efectivament mostra una certa transversalitat de Vox, però que s’empra contínuament per amagar que el 60% (uns 238.000) dels votants de Vox provenen directament del PP (178.000) i Ciutadans (58.000). El 25% restant provenen directament de l’abstenció i dels 18.000 votants que ja havien votat Vox i altres forces extraparlamentàries.
Pel que fa a l’origen socioeconòmic del votant, veiem que tot i tenir una proporció de votant de classes obreres i mitjanes pauperitzades, la proporció de votant que prové de classes mitjanes-altes i altes és més significativa. Tal com explicava Kiko Llaneras a partir d’una enquesta postelectoral, al voltant d’un 39% dels votants de Vox provenen del 32% de població amb la renda més alta d’Andalusia. Un 60% de Vox prové del 59% de la població de rendes mitjanes i mitjanes-baixes. Només al voltant d’un 2% del total de vots de Vox provenen del 10% de la població amb les rendes més baixes. Dades que mostren que tot i que Vox és força transversal amb una presència proporcional al seu vot en les rendes mitjanes, té una sobrerepresentació entre les rendes altes i una clara infrarepresentació en les rendes més baixes. Hi ha, per tant, una proporció considerable de classes urbanes benestants que voten Vox.
Aquestes dades corroboren la tesi que Jordi Muñoz plantejava a l’ARA: Vox és, en termes electorals i sociològics, una escissió del PP que s’articula sobretot al voltant del vell ideari reaccionari de la dreta espanyola i un discurs antiimmigració que ha atret alguns votants de classes populars.
Qui són, doncs, aquestes classes benestants, i per què es llancen a votar la ultradreta? Són dues preguntes rellevants que els analistes solen amagar darrere d’una caricatura repetida, la de la massa de perdedors de la globalització que, desorientats, s’haurien llançat als braços de Vox. Aquest paternalisme amaga una realitat inquietant: Vox és un partit que rep un vot de funcionaris i professionals ben pagats, empresaris, que tenen diners de sobres per arribar a final de mes i que no han conviscut mai en condicions d’igualtat amb immigrants. Sectors socials que s’identifiquen amb la lluita de l’Espanya essencialista i retardatària contra separatistes i progres i ara contra el feminisme, i que defensarien sense problemes un programa econòmic neoliberal. És un votant que veu fonamental la uniformització d’Espanya sota una matriu castellana, conservadora, vertical, però que pot perfectament haver estudiat a l’estranger i no haver posat mai un peu en una església.
Aquests poden ser els votants més conservadors del PP, així com gent benestant que diu ser “apolítica” però que creu en la verticalitat, en les autoritats fortes i en una Espanya uniforme. Vindrien a ser el “macizo de la raza” que deia Dionisio Ridruejo, actualitzat al segle XXI, i que tenen l’aznarisme com a denominador comú. Aquell que va integrar neoliberalisme amb els vectors tradicionals del conservadorisme espanyol més rònec formant un corpus sociològic variat: franquisme sociològic d’estanc llòbrec, de “caza del corzo” i d’abric de visó, així com cossos funcionarials que des de fa generacions creuen patrimonialitzar l’Estat, però també joves professionals afavorits per l’ascensor social i alguns empresaris.
Ara alguns d’ells, però, “se han echado al monte” no per un estirabot d’ira sinó perquè pensen racionalment que Vox per fi pot liderar una ofensiva reaccionària sense contemplacions contra els “mals d’Espanya”. És aquesta dreta que els cronistes benpensants creien homologable a qualsevol dreta europea però que ara ja no parla català en la intimitat, relativitza barroerament el franquisme i parla obertament de recentralització.
És en aquest marc que cal situar els esforços del PP, Cs i els seus mitjans afins per blanquejar Vox. Els votants i el líder són dels seus, són gent respectable que s’allunya molt de la caricatura del fatxa caspós torrentil o el militant de grupuscles feixistes. Per això cal tractar-los bé, perquè el PP i Cs s’hi reconeixen i poden ser un aliat vàlid. I heus aquí que Aznar emergeix com a figura essencial per al consens de “les tres dretes”. El padrí de Casado, Rivera i Abascal.
La unió de les tres dretes és així un projecte aznarià rejovenit, desacomplexat i revisionista que desitja tornar a una situació prèvia al 1978. Normalitzar el discurs de Vox serveix ja no només per fer un pacte de govern a Andalusia sinó per arrossegar, amb l’ajuda de la premsa, una majoria social cap a un bloc reaccionari (la majoria de votants de Cs i el PP ja són favorables avui a pactar amb Vox) i preparar el terreny per a un futur govern central involucionista.