Opinió30/11/2013

El vot sospitós?

Josep-m. Terricabras
i Josep-m. Terricabras

El vot democràtic del poble és relativament recent. Les dones -com passa massa sovint- van votar més tard, tot just durant la Segona República Espanyola. De fet, fins avui mateix les elits poderoses mantenen una relació estranya, dolenta, amb el vot. Al poder li agrada que es noti que els ciutadans només poden votar quan se'ls en dóna permís, perquè el vot és del poder, és ell qui decideix qui vota i quan es vota. El cas de Franco ho exemplifica molt bé. Ell, esclar, no deixava votar per principi, però, les poques vegades que ho va concedir, llavors ho va convertir en una obligació. Responia a aquesta lògica: votar només quan jo ho digui, però llavors ho ha de fer tothom.

Inscriu-te a la newsletter Comprar-se la democràciaLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Ja ho sé que Franco no era exemple de res -tot i que alguns no ho vulguin reconèixer-, però la democràcia espanyola també té mala relació amb el vot: s'accepta quan és inevitable (processos electorals) o quan és absolutament irrellevant per al poder espanyol; per això s'anima a fer que es voti a l'Iraq o a l'Afganistan i es fa veure que amb això hauran passat a ser democràcies de debò. Quan el vot, però, és realment important, potser decisiu, llavors s'impedeix, si es pot, o bé s'hi posen tota mena de traves: per això es manté el vot als divuit anys, tot i que els nois i noies es poden casar abans; o no es deixa votar a les eleccions locals tots els empadronats al municipi; o es troba molt malament que el Regne Unit digui que el conflicte de Gibraltar es resol només amb el vot d'aquella població; o no es tenen en compte les iniciatives legislatives populars, per molts vots que s'hi recullin; o no es fan referèndums per decidir res, perquè es veu que el de l'OTAN i el Salvem Castell , a Palamós, van ser males experiències que, al capdavall, van ser subtilment arreglades des dels poders de torn, de manera que es va acabar desvirtuant, en tots dos casos, la voluntat popular.

Cargando
No hay anuncios

Per al poder amb poc sentit democràtic, el vot del poble és senzillament sospitós. Alguns polítics fins i tot s'atreveixen a dir, després d'un vot contrari als seus desigs, que els ciutadans s'han equivocat. Com si això fos possible. Puc dir que un determinat vot no m'agrada, però no puc dir que és erroni, perquè justament votem per saber l'opinió de la gent, i l'opinió expressada és, simplement, la que és. (Només acceptaria que "la veu del poble és la veu de déu" si amb això es volgués dir que la veu del poble és la darrera veu, que el poble té la paraula final.)

Per això no ens ha d'estranyar que el govern i els partits espanyols que manen o volen manar impedeixin el vot d'una consulta catalana sobiranista. No és que els agradi molt la Constitució, sinó que no els agrada segons quin vot. O potser els agrada molt la Constitució justament perquè hi troben una bona excusa per impedir algun vot. Segons com, que es voti és lleig, perquè pots perdre. Però, quin és el sentit democràtic d'un vot? La democràcia és un exercici de participació, activa i decisiva, en els afers comuns. I el vot no comença res sinó que ho acaba tot, perquè és sempre un gest instrumental, que assenyala la direcció que s'ha de prendre. De fet, tenir por del vot és tenir por de tot allò que precedeix el vot, de tot allò que el vot significa i, literalment, representa.

Cargando
No hay anuncios

En el cas de l'odiat referèndum sobiranista, se senten veus que diuen que haurien de votar tots els espanyols. (És la inversió franquista que he comentat abans: si han de votar, que ho facin tots i per força.) Es veu que el que afecta tots els espanyols ho han de votar tots els espanyols. En molts casos hi estaria d'acord però, en aquest, no. Que se m'expliqui, si no, per què es preveu que l'Estatut de Catalunya sigui votat només pels catalans. És que no afecta també tots els espanyols? (La mateixa Constitució exclou la intervenció posterior al vot del poble. La intervenció final del Tribunal Constitucional és, doncs, absolutament il·legal.)

Ja es veu que, en un procés d'autodeterminació, els únics vots rellevants són els d'aquells que s'autodeterminen. I, si no, fem un experiment mental: imaginem-nos que vota tot Espanya i que els espanyols, per gran majoria, volen que siguem independents, però els catalans, també per majoria, no ho volem ser. ¿Seríem llavors independents? Evidentment, no. Ara bé, si el vot espanyol és irrellevant per fer-nos independents, també ho és per retenir-nos en la dependència. L'autodeterminació és nostra, no seva. El vot català no és sospitós de res, sinó que ara és l'únic decisiu i, doncs, l'únic necessari.