El vot exterior: per a qui?
Democràcia. Aquest concepte tan antic com de moda que s’ha convertit en el taló d’Aquil·les de Donald Trump i que a casa nostra justifica el que molts defensen de fa anys des de les institucions i des del carrer. Justament per facilitar la democràcia, el Parlament ha aprovat estudiar la consideració dels catalans residents a Espanya com a comunitat exterior, talment com els més de 200.000 expatriats repartits pel món, i incloure’ls al Registre de Catalans a l’Exterior, un projecte de cens exterior propi que vol també ser revifat.
En saber-se la notícia, entre els catalans a l’exterior es va començar a generar debat amb certa expectativa i preocupació, i van sorgir les primeres preguntes. Per què un català que viu a Suïssa pot legalment votar un 27-S, però si viu a Madrid no? Per què un nét d’exiliat català a Xile amb passaport però que no ha estat mai a Catalunya pot votar, però un resident a Euskadi no?
L’estudi del Parlament obre un meló jurídicament complicat alhora que un repte filosòficament i sociològicament apassionant: la definició de la ciutadania catalana al segle XXI. Com s’és un català, i un català a l’exterior? Per naixement o adopció? Per matrimoni? Qui hi ha viscut i treballat un temps? Qui hi paga impostos? Quant de temps? Un català que fa 30 anys que viu a fora i ha desconnectat, ho és encara? I un asturià que ve a fer un màster a Barcelona i s’hi empadrona? És suficient voler ser català per poder-ho ser efectivament?
La veritat és que hi ha moltes maneres correctes de contestar aquestes preguntes. Alguns països, com els EUA, requereixen la ciutadania per poder votar en qualsevol elecció. Altres, com l’estat espanyol, permeten votar als residents no ciutadans en algunes eleccions, com les municipals. En el món globalitzat del segle XXI, en què la noció de nacionalitat s’ha complicat bastant i en què molta gent pot haver nascut en un país però viu i se sent arrelat en un altre, faríem bé de modernitzar els requisits per votar, per tal que la gent afectada per l’elecció sigui la que hi vota. ¿Té sentit que un resident de Barcelona pugui votar en les eleccions presidencials americanes? ¿O que una persona que visqui a Suïssa pugui votar el president de Catalunya? ¿O que al referèndum per la independència d’Escòcia no puguin votar els escocesos residents a l’exterior? Haurem de pensar-hi i decidir com volem que sigui la nova República Catalana. I també tenir clar i responsabilitzar-nos del fet que, malauradament, potser no es podrà complaure a tothom.
Però avui tenim un problema més urgent: com fem un referèndum amb la màxima legitimitat en un estat que farà tot el possible per invalidar-lo? La resposta pot ser diferent del sistema que triarem per al nostre futur. Ara mateix cal cenyir-nos a la legislació vigent, és a dir a l’article 7 de l’Estatut d’Autonomia del 2006, que defineix els electors a l’exterior com els ciutadans de nacionalitat espanyola amb darrer empadronament a Catalunya que actualment resideixen a l’estranger, o els descendents que així ho sol·licitin. I que quedi clar, per votar des d’Espanya cal estar empadronat a Catalunya. Aquesta és la clau.
La inclusió a l’hora de definir qui és o no és català sempre ha estat un dels trets diferencials i positius del nostre moviment. Entrar en discussions etnicistes ni ens convé internacionalment ni ens és propi. Abans que existeixi el passaport català, que és el que farà oficial aquesta definició almenys a efectes legals, potser fóra millor ser pràctics i facilitar el vot als que compleixen els requisits actuals. A les últimes eleccions, només el 7,5% dels catalans a l’exterior amb dret de vot van exercir-lo. Abans de discutir qui -sense les eines d’estat per fer-lo efectiu- mirem de solucionar el com.
Carme Forcadell va dir el 2014: “És català qui té la voluntat de ser-ho”. La catalanitat pot ser universal. I la ciutadania sobre el paper, la que jurídicament determina qui pot o qui no pot votar, ha de ser sens dubte un debat per al nou país, necessari per reflexionar sobre qui i com volem ser com a república. Però ens preguntem si, obrint el meló ara mateix i precipitant-nos abans de guanyar-la, no farem sinó sumar més obstacles dels que ja tenim a la cursa. El referèndum català ha de ser rigorós i internacionalment homologable. Montesquieu alertava que la democràcia havia d’evitar dos excessos: l’esperit de desigualtat, que la conduïa a l’aristocràcia, i l’esperit d’igualtat extrema, que la conduïa al despotisme. Siguem hàbils, doncs, no deixem que l’arbre ens impedeixi veure el bosc.
