Sobre el vot del 23 de juliol

Entre l’independentisme –seria més precís dir entre una part dels independentistes– es debat sobre el valor i el sentit del vot a les properes eleccions espanyoles. És a dir, sobre si participar-hi, per anar a fer què i a qui votar. I en un sistema electoral en què el vot no és obligatori, és balder dir que totes les possibilitats són legítimes: des de l’abstenció per indiferència o per desconfiança fins a l’abstenció per escarmentar algú, el vot nul o en blanc, i qualsevol altre tipus de vot, a favor d’un partit per consciència, per convicció o amb el nas tapat, o encara en contra per càlcul de qui es vol perjudicar.

Ara bé, com se sap –però sovint s’oblida–, el vot no és simplement l’emissió d’una opinió individual sinó que és una acció col·lectiva amb conseqüències. Votar no és opinar: és fer. De manera que qualsevol de les opcions esmentades, més enllà de les motivacions personals, acaba tenint conseqüències tant de desitjades com de no volgudes. Així, hi ha opcions la fonamentació de les quals pot ser molt enraonada i consistent, però amb conseqüències pràctiques contràries als mateixos principis que l’han guiat. Votar sense calcular-ne els efectes és ser un il·lús.

Particularment, això passa amb l’abstenció, els vots en blanc i els vots nuls, el moment de glòria dels quals dura just l’instant en què s’informa de l’escrutini, per immediatament després ser ignorats quan es reparteixen els escons disponibles. I, com es veu a cada elecció, aquest tipus de vot o de no-vot, en no portar cap indicació sobre la seva intenció, és susceptible de tota mena d’apropiacions interessades. L’abstenció a les darreres municipals n’ha estat un bon exemple. Tant ha servit per decretar la mort del procés sobiranista –mai un mort havia estat enterrat tantes vegades–, com pel pim-pam-pum entre partits independentistes, o per carregar als abstencionistes la responsabilitat de l’accés de la dreta extrema a les institucions.

Per tant, la pregunta inicial sobre el sentit d’anar a votar per fer què segueix sent important. Però ara la resposta és més incerta que mai. No és el mateix respondre a aquesta pregunta preveient que a Madrid hi governarà el centreesquerra socialista amb el conglomerat de Podem i Sumar, que si ho fa el PP amb la crossa de Vox. No és el mateix pensar que seràs la torna necessària per fer majoria, que veure a venir que seràs prescindible. No és el mateix una majoria de govern que deixi l’Estat al seu nacionalisme desbocat que una majoria amb el mateix nacionalisme, però emmascarat (i no saber què és pitjor!). 

En tot cas, com que la incertesa d’ara mateix no permet fer gaires càlculs, em limitaré a fer cinc breus consideracions. Primera, si el que l’independentisme es proposa és parar la dreta espanyola, que sàpiga que li està fent la campanya al PSC, l’únic vot realment útil per a aquest propòsit. Segona, la insinuada –i fallida– voluntat d’unitat dels actuals partits independentistes no hauria sumat sinó que hauria generat més desconfiança i abstenció: a qui li agrada Nogueras mai no votarà Rufián, i a l’inrevés. Tercera: al contrari de les vagues idealitats unitàries, l’aparició d’una nova candidatura pot tenir algun sentit en clau interna catalana, però és absurda des del punt de vista de les conseqüències a Espanya, a part del risc de mostrar més feblesa que fortalesa. Quarta: la gran incògnita és saber que es va a fer a Espanya si no se sap què fer a Catalunya, sobretot si la hipòtesi del bon rotllo amb Madrid se’n va a fer punyetes. Per fer coses com garantir les inversions o protegir el català, ja sabem el pa que s’hi dona manin uns o altres. I cinquena: tenir el poder és tenir el control dels temps, i val a dir que en això Pedro Sánchez n’ha estat un mestre, tant si és per seguir governant a Espanya com per si és per optar a un càrrec internacional. I aquí, pel que fa als temps de la política, no és que no les veiem passar, és que ni les veiem arribar.