Vostè és ric i no ho sabia
Que els governs tendeixen a prendre’ns per idiotes és cosa sabuda. Normalment s’esforcen a dissimular-ho, la qual cosa és d’agrair perquè acaba fent l’ofensa suportable. Uns, els idiotes, deixem fer, i a canvi els altres, els que ens hi prenen, procuren no abusar-ne més del compte ni exhibir amb fatxenderia la humiliació que recurrentment ens infligeixen.
Una cosa diferent és que se’ns pixin a la cara i mentre encara estem buscant un drap per eixugar-nos corrin a alliçonar-nos sobre la conveniència d’haver sortit de casa amb el paraigua. Quan això s’esdevé venen ganes de posar-se a repartir, metafòricament s’entén, una galtada rere l’altra.
Fa anys que la Generalitat ha entrat en una dinàmica d’extorsió de la ciutadania. El país sencer s’ha fet d’esquerres. I això va sempre acompanyat, inexorablement, de considerar absolutament normal que el govern agafi els ciutadans pels turmells, els aixequi enlaire a un pam de terra i els posi cap per avall per fer caure tots els diners –bitllets i xavalla, tot suma– que portin a les butxaques i que prèviament s’han guanyat, els que tenen la sort de fer-ho, treballant.
Cal alimentar la bèstia pública que mai no en té prou, i com que, a més a més, a Catalunya tenim la coartada certa i comprovable del dèficit fiscal, doncs qualsevol impost és benvingut i s’ha de celebrar com la millor de les idees.
De vegades, però, l’abús porta a la mala consciència de l’abusador. I és així que el govern de Catalunya deu pensar que s’ha passat de frenada ficant la mà a la butxaca dels catalans per seguir buidant-ne la cartera. Perquè si no és així costa d’entendre que la implantació del nou impost sobre les emissions de CO2 dels vehicles –és a dir, el nou tribut que pagarà al setembre tothom que tingui un vehicle– hagi iniciat el seu desplegament acompanyat d’una campanya publicitària en què se’ns intenta convèncer que no és de cap de les maneres un nou impost.
Els anuncis del govern ho diuen amb totes les lletres: “No és un nou impost”. És justament l’afirmació contrària a la que trobem a la pàgina web del departament d’Economia, on, amb totes les lletres també, es deixa orgullosa constància de la realitat del nou tribut acompanyant-lo de molta literatura sobre els nobles objectius mediambientals que persegueix aquesta nova exacció.
El discurs de les esquerres al voltant de la política tributària, que a més a més a Catalunya és hegemònic, sempre pateix un decalatge quan ha de passar de la teoria a la pràctica. En el pla de les idees hi ha uns rics que paguen pocs impostos i que sí o sí n’acabaran pagant més perquè fins aquí podíem arribar.
Després, aterrant a la realitat, descobrim que de rics n’hi ha pocs –a Catalunya menys, i espera’t!– i que per fer de la recaptació alguna cosa que valgui la pena s’ha de passar a cobrar el delme per totes les cases. No som una excepció. El pla que el govern de Pedro Sánchez ha enviat a Brussel·les per meritar les ajudes europees també va coix del mateix peu. Preparem-nos per afluixar la bitlletera.
Els rics, pel que es va veient, som tots i cadascun de nosaltres. I sent així és de justícia que això es corregeixi de la manera més urgent i efectiva possible: empobrint-nos. Quina sort tenir, en això sí, un govern tan diligent.
Josep Martí Blanch és periodista