Vostè no fa el mateix?

Acabo de publicar un llibre en què reflexiono sobre dos fets que em semblen molt importants per entendre el nostre món i que em sembla que no han rebut prou atenció, almenys de manera conjunta: l’estancament del poder de compra del salari mitjà des de fa almenys quatre dècades i la creixent desafecció a les democràcies liberals per part d’amplis segments de la població (en bona part, els més afectats pel primer fenomen).

Com que al llarg del llibre faig referència a algunes experiències personals, algú hi ha llegit una mena de confessió en què narraria com he anat canviant, al llarg de la vida, certes idees que havia donat per bones quan era un jove professor d’economia.

Certament, aquest procés ha tingut lloc. Per exemple, quan encara era un estudiant i treballava al diari més progressista de la Barcelona dels anys 1970 –el Mundo Diario– vaig assistir a una assemblea en què se’ns proposava que signéssim un dels molts manifestos que es van aprovar en el convuls període que va portar de la mort de Franco a la Transició. Vaig prendre la paraula per dir que el signaria, però amb un escrúpol, perquè s'hi demanava simultàniament la legalització dels sindicats i la pujada del salari mínim. El primer objectiu em semblava legítim, però no el segon, perquè els salaris els havia de determinar la lliure negociació entre patronals i sindicats, i perquè, per tant, el salari mínim era una antigalla pròpia de sistemes paternalistes. Quaranta anys després, quan escrivia un altre llibre en què tractava d’esbrinar per què a Espanya el turisme està associat amb la falta de prosperitat, em vaig sorprendre arribant a la conclusió que un augment significatiu del salari mínim és l’únic remei eficaç perquè les zones on el turisme té més pes puguin sortir de la mediocritat econòmica i educativa a què semblen condemnades.

Paral·lelament, i igual que moltes altres persones de la meva generació, m’he vist obligat a canviar altres idees que, per ser d’un altre caire, no he expressat mai per escrit, però que no per això deixen de ser rellevants. N’esmentaré dues: l’imperialisme i l’especulació urbana.

L’any 1975 vaig celebrar la derrota dels EUA al Vietnam malgrat ser perfectament conscient que el vencedor no era cap democràcia liberal respectuosa dels drets humans. Em semblava que els occidentals havíem de deixar que cada país es governés com volgués el seu poble, que tota intervenció era imperialista i que l’imperialisme era sempre pervers. També vaig participar en les manifestacions contra la invasió a l'Iraq malgrat que el règim de Saddam Hussein no era tampoc cap democràcia liberal. Ara bé, tot i que segueixo pensant que aquella intervenció va ser un crim, en aquell moment la meva visió ja no era tan taxativa, sobretot després que l’exèrcit americà –en contrast amb la vergonyosa passivitat europea– acabés amb la guerra civil i la neteja ètnica a Iugoslàvia a base de bombes. Però el tomb definitiu l’ha provocat la fugida de l’Afganistan, en què aquells antics progressistes ens hem trobat lamentant la fi d’una ocupació occidental que mantenia a ratlla uns talibans que no són liberals, però sí inequívocament populars.

Pel que fa a l’especulació urbanística, a la Barcelona dels 1970 semblava fora de tot dubte que l’augment de l’edificabilitat de l’Eixample (en forma d’ocupació dels patis interiors, de sobreedificació i “d’edificis singulars” de gran alçada) no hauria hagut de tenir lloc perquè havia supeditat els interessos socials –que identificàvem amb una densitat baixa– a la cobdícia dels propietaris. Ara, en canvi, les formacions polítiques progressistes que gestionen l’Àrea Metropolitana de Barcelona es plantegen revisar el planejament amb dos objectius: reduir la superfície urbanitzable per guanyar zones verdes i augmentar el sostre edificable per reduir la pressió sobre els preus. Ara bé, aquests objectius exigeixen augmentar l’alçada dels edificis. De fet, arreu del món comença a resultar progressista argumentar que mantenir baixa l’edificabilitat no és sinó protegir els privilegis dels “insiders” contra els “outsiders”, a qui s’està obligant a viure fora de les ciutats.

Les revisions no acaben aquí. En la meva joventut vaig participar en manifestacions antinuclears (amb el lema “Nuclears no, gràcies”), segueixo pensant que és una font d’energia massa perillosa i he celebrat la decisió de l’Alemanya post-Fukushima de desnuclearitzar-se. Tanmateix, si es confirmés (i subratllo: si es confirmés) que no tenim ni temps ni materials per instal·lar tota la generació d’electricitat renovable que necessitem, no puc descartar que acabi acceptant a contracor que Macron té raó tornant a apostar per les nuclears.

Inconsistència? Quan al gran Keynes li retreien que canviés d’opinió (ho va fer molt més que la majoria) sembla que responia “Quan algú em convenç que estic equivocat, canvio d’opinió. Vostè no fa el mateix?”