Voreres desgraciades
A primera hora del matí veig una dona que surt d’un portal, a la Gran Via de Barcelona, amb una gran galleda d’aigua que aboca sobre la vorera fins que elimina el vòmit que donava una benvinguda a casa seva tan vistosa com fastigosa. Em venen records de quan a les cases hi havia una portera o un porter que escombrava el seu tros de vorera no sense abans haver-la regat per no aixecar pols al passar l’escombra. Saludo la veïna, li agraeixo el gest i em diu que no ho podia deixar així, i coincidim que tot sovint som d’aquells que agafem bosses o cartons que hi ha a terra i els dipositem a la paperera, perquè la ciutat bruta ens sap greu i ens molesta. Em demana si puc escriure que tots plegats hauríem de ser més nets.
Al migdia dino amb un editor que a sota de casa hi té un Dia. Es veu que el supermercat llença el menjar caducat als contenidors del davant, i gent que la passa justa o que, directament, viu sense sostre buida a terra els contenidors per poder-se emportar el menjar. Resultat: la vorera sempre està bruta, amb bosses esventrades i restes de menjar que regalimen per tot arreu, que fan efecte crida per a rates, coloms i fins i tot gavines que fan por. Em demana si puc escriure que estan tips de parlar amb el supermercat i amb el districte perquè la seva no sigui la vorera més desgraciada de la ciutat, però que no se’n surten. Ajuntament de Barcelona, no n’hi ha prou amb aprovar una gran partida per a la neteja i fer-ne anuncis; s’ha d’estar a sobre de la ciutat cada dia i a cada racó. I escoltar els veïns que demanen una solució, sortir del despatx i trepitjar els carrers, perquè si no és per fer aquestes coses, ¿quin sentit té la feina d’un ajuntament?
