La transició de poder a la Unió Europea es va complicant per moments. Falten només unes setmanes per al relleu al capdavant de les institucions comunitàries, però les herències de les fractures institucionals i polítiques se superposen i s’aprofundeixen. Divisions sobre les guerres a Ucraïna i el Pròxim Orient i divergències sobre el poder institucional d’una Unió que acumula cada vegada més competències en una Unió cada cop més intergovernamental.
“La UE no està unida perquè viu del passat”, deia aquest dilluns a Barcelona l’exministra Arancha González Laya parlant de la guerra a Gaza. La UE és “incapaç de superar el pes d’una història que no la deixa projectar-se cap al futur”, que limita la seva capacitat d’influència. Són línies de fractura que s’aprofundiran en els pròxims mesos tant en la fatiga de la guerra a Ucraïna com en l’escalada de tensió al Pròxim Orient.
En un món cada cop més transaccional, la UE haurà de començar construint consensos interns. I, en això, la distància entre Brussel·les i algunes capitals europees també s’eixampla.
Amb el motor franco-alemany més feble que mai, per les batalles internes que esquincen la coalició del canceller Olaf Scholz i per un govern francès totalment dependent de l’agenda i els vots de l’extrema dreta de Marine Le Pen, Ursula von der Leyen tindrà encara més poder en aquest segon mandat al capdavant de la Comissió Europea. L'alemanya ha sabut exercir el presidencialisme –que els seus antecessors van començar a imaginar– doblegant i centralitzant la cultura burocràtica de la Comissió.
Però aquesta feblesa de París i Berlín, que li ha donat el control total de la maquinària comunitària, topa, en canvi, amb uns estats membres cada cop més desafiants, especialment a l’est de la Unió. Les compareixences de la setmana passada al Parlament Europeu van ser una primera escenificació d’una legislatura en què la fragmentació interna es pot convertir en la primera de les debilitats de la UE. Von der Leyen i el primer ministre hongarès, Viktor Orbán –que compareixia en qualitat de president de torn dels Vint-i-set– no es van estalviar l’intercanvi de retrets davant l’hemicicle d’Estrasburg. Von der Leyen li va retreure el seu acostament a Vladímir Putin i el va acusar de permetre la interferència estrangera de Rússia i la Xina a la UE, i Orbán es va presentar com a víctima d’una “crucifixió” política.
Aquesta setmana és Polònia qui ha desafiat Brussel·les amb els seus plans d’expulsar migrants a la frontera amb Bielorússia. La proposta del primer ministre, Donald Tusk, pretén "la suspensió territorial temporal del dret d'asil", però des de la Comissió li recorden els compromisos europeus amb el compliment de la legislació internacional en matèria de drets humans i d’asil.
La Unió Europea és cada cop més divergent, malgrat que les seves institucions són majoritàriament conservadores perquè així ho han decidit les urnes. Però hi ha visions contradictòries que topen i desafien la maquinària política.
Les dues dimensions tradicionals que han guiat dècades de construcció europea –integració i ampliació– topen, cada cop amb més contundència, amb un tercer factor clau que travessa tot el procés: la legitimació.
Aquesta UE, que ha estat reforçada en competències i en capacitat de supervisió sobre els seus estats membres, i que ha crescut en nombre i es planteja adhesions futures –amb la mirada posada a Ucraïna, Moldàvia i els Balcans occidentals–, ha vist com es debilitava, en canvi, el seu suport democràtic. No es tracta només de les dificultats per mobilitzar l’electorat, sinó que cada vegada hi ha visions més contraposades –també dins de les mateixes institucions– sobre com ha de ser la Unió Europea i com s’han de repensar els seus poders legislatius.
El creixement electoral de l'euroescepticisme en general ha empetitit el que es coneix com a "consens permissiu", el vistiplau tàcit que, durant dècades, va garantir el suport de la ciutadania al procés d'integració europea. Ja no hi ha acatament acrític, ni confiança cega en les decisions d’una construcció vertical del poder comunitari. Aquelles dècades de consens permissiu han estat substituïdes ara per un anomenat "dissens restrictiu". No es tracta només d'una impugnació a l'elevació de competències a Brussel·les o de la multiplicació de propostes de renacionalització, sinó també d'una transformació dels mecanismes interns de solidaritat, i un augment de la contestació i la polarització política.
Estem davant d'una UE més forta (en competències) sota el dictat intergovernamental d'unes democràcies europees més febles. I aquesta tensió marcarà la pròxima legislatura.
