Vomitant canelons
No en sentit figurat: literalment. Si anéssim amb canelons al pap tot el dia -que sembla ser la raison d’être d’aquestes festes- per poc que ens provoquessin, els fotríem per sobre d’algú a la mínima. Però és així com anem per la vida: amb les línies vermelles ultrapassades des que sortim de casa al matí. La paciència al límit. Bromes les justes. Oh, sí, esclar, ara es veu tot molt bonic perquè el Barça va guanyar i perquè l’autonomisme venç amb aquella calma de qui se sap amo dels seus votants. Però estem al límit de les nostres forces. Només cal un lleuger contratemps per destarotar-nos els plans.
A diferència dels salvatges hispans que estan preparats genèticament per al tiberi i la disbauxa, els catalans som éssers de llum, palatrecos immaculats que l’únic que volem és serenor i silenci per poder pair el dinar. Tan sensibles som que una simple espurna de maldat és suficient per remoure’ns l’estómac. Un article de l’Emilia Landaluce, un nano de l’ Oh Happy Day que desafina, una intervenció radiofònica del Nacho Martín Blanco, un gol de Sergio Ramos al minut 93 -el mal té moltes cares i la seva sola presència, per fugissera que sigui, ens talla la digestió.
Per això és tan important el dejú. Ho diu la senyora aquella que anuncia batuts de remolatxa i ho deien els bisbes que van prohibir menjar xocolata a l’Espanya del segle XVII. El menjar inflama les baixes pulsions i anul·la la voluntat. I així ens va. Així passegem per la vida: receptacles indolents, farcits de menjar, buits de somnis i esperances, esporuguits per l’amenaça que qualsevol eventualitat ens faci vomitar els canelons de Sant Esteve.
