Voluntaris americans fugen de Gandesa (1938)
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚS Del reportatge d’Ernest Hemingway (Illinois, 1899 - Idaho, 1961) enviat tal dia com avui del 1938 a l’agència NANA. (Traducció pròpia de l’anglès al català del text trobat pel professor Watson.) Set mesos després s’enfonsava el front republicà de l’Ebre, on, amb els veterans fugits, morien en primera línia de foc soldats de 17 i 18 anys mal equipats i gens ensinistrats.
Barcelona, 4 d’abril. Durant dos dies hem fet el més arriscat que es pot fer en una guerra: mantenir-se a prop d’una línia de front inestable on l’enemic ataca amb forces motoritzades. És molt perillosa, aquesta posició, perquè el primer que es veu són els tancs i els tancs no fan presoners, no donen ordres d’alto el foc i disparen bales incendiàries contra el teu cotxe. Només saps que són aquí quan els veus. Havíem anat pel front a la recerca del batalló Lincoln-Washington, del qual no teníem notícies des que Gandesa havia estat presa feia dos dies. L’últim cop que havien estat vistos resistien dalt d’un turó als afores de Gandesa. A la seva dreta, el batalló britànic de la mateixa brigada va aturar tot el dia l’escomesa feixista i, des que s’havia fet fosc i els dos batallons havien quedat rodejats, ningú no sabia res del Lincoln-Washington. Eren 450 els que resistien en aquell cim. Avui hem topat amb vuit d’ells i ens han dit que potser 150 haurien creuat les línies. Tres d’aquell grup havien passat l’Ebre nedant a les envistes de Miravet. Quan els vam trobar al migdia anaven descalços i els havien donat roba. [...] Ens van explicar que l’Ebre és un riu molt fred i de corrents ràpids, i que sis més, quatre d’ells ferits, s’havien ofegat en l’intent de nedar per arribar a l’altra riba. Entre els matolls polsosos que voregen una carretera de traçat inquietant, ja lluny de l’avançada feixista, vam escoltar la història de la seva fugida després que el batalló quedés rodejat i partit en dos. [...] El batalló britànic havia trobat embarcacions Ebre amunt i el va creuar amb èxit. [...] Ens calia anar a Tortosa per veure com havia quedat la ciutat. A les dues d’aquesta tarda, Tortosa era una ciutat en ruïnes, evacuada per la població civil i sense soldats. Vint-i-quatre quilòmetres amunt combatien abraonats per protegir Tortosa, l’objectiu feixista en les escomeses per atènyer la mar. Les millors tropes de l’exèrcit republicà hi lluitaven i res no feia pensar que Tortosa fos abandonada sense la més ferma defensa des de la riba esquerra de l’Ebre. No era, però, un lloc per aparcar el cotxe ni per fer una estada llarga i vam pujar per la costa cap a Tarragona, i vam passar a la vora d’un camió bolcat, ple de taronges, que conduïa un francès. Les taronges estaven escampades per la rasa, però els soldats que passaven per allí, molts d’ells amb la boca seca, no les tocaven perquè el francès ens deia a ells i a nosaltres, que també teníem set de taronja, que eren seves i que li calia protegir-les perquè si faltava pes a l’arribar a la frontera la ballaria molt magra. El francès no va explicar com trauria el camió de la rasa. Ningú no va tocar, però, les seves taronges, que vam deixar esteses com un tribut groc brillant a alguna cosa mentre marxàvem. Espero que el francès les dugui fins la frontera.
