Voltors humans

Qui hagi vist un esbart de voltors en plena ofensiva sobre un cadàver en descomposició segur que en guarda el record. Impressiona. El cel s’esquitxa de centenars d’ales esteses, en una silenciosa coreografia circular. A terra, el cercle es va tancant disciplinadament sobre el protagonista involuntari. Hi ha jerarquia per omplir el pap i alguna picabaralla estrident per agafar tanda. L’espera és tensa, amb cadència greu, com en un rèquiem. Encara s’oblida menys, en dono fe, veure’ls atacar un vedell acabat de néixer, vulnerable, a qui la mare, esgotada, no pot defensar. Els atreu l’olor de la placenta i, afamats, es deixen anar. La carn és dèbil. Si han passat a ser rapinyaires no és per càlcul ni per crueltat, sinó per pura supervivència. L’acció humana, que dificulta l’accés als animals morts, els fa modificar els hàbits i saltar un graó en l’escala tròfica. De necròfags habituals a depredadors ocasionals.

Els fons voltor prenen el nom dels seus dignes homòlegs del regne animal. També assetgen la fragilitat, a l’aguait per treure’n profit. Però no són víctimes, sinó responsables directes dels canvis en l’ecosistema social i del desastre humà que comporten. Aquests inversors globals compren empreses amb dificultats i actius tòxics, des de deute de països en bancarrota a paquets de “productes immobiliaris”. Són la quinta essència de l’especulació, amb efectes corrosius sobre béns de primera necessitat. Com a bona espècie oportunista van ensumar l’ocasió que representava la punxada de la bombolla del totxo a l’estat espanyol i les facilitats per entrar en el mercat de l’habitatge. La bacanal especulativa va mobilitzar un seguit d’artefactes corporatius de nova fornada. Els servicers són les immobiliàries creades per donar sortida als actius “tocats” de bancs i caixes, com ara Anticipa de Blackstone, Servihabitat de Caixabank o Haya del gegant Cerberus. Aquest darrer, al punt de mira dels col·lectius per a l’habitatge en la mesura que ha rebut comissions milionàries per vendre els pisos de la Sareb (el banc dolent) i d’altres, provinents d’execucions hipotecàries. Malgrat això, va fer fora més de 200 treballadors el 2020. L’acció conxorxada de fons i bancs pren la forma d’aliances estratègiques temporals (joint venture ); la de Cerberus i el BBVA, d’on neix Divarian, o la de Blackstone i el Santander per mobilitzar els fons tòxics del Popular, comprats pels Botín al mòdic preu d’1 €. Per entrar en el mercat del lloguer es valen de les socimis, beneïdes el 2012 amb un règim fiscal que suposa, pràcticament, no pagar impostos (0% en el de societats i altres bonificacions). La reforma del 2021, que apuja la tributació, és simbòlica i encara no funcionen els gravàmens als pisos buits. Per a més inri, l’administració (que no té prou parc públic) acaba llogant pisos per reallotjar famílies vulnerables a socimis vinculades a fons voltor, com Budmac a Blackstone. La quadratura del cercle.

Comprar a preu de saldo i vendre a preu d’or sense contribuir a sostenir el tràfic és llaminer. “Es el mercado, amigo ”, concloïa Rato. Les lleis del mercat no són, però, designis divins; responen al càlcul humà. Si mirem noms dels participants en l’akelarre immobiliari, l’autèntic “milagro económico español ”, veurem moltes connexions. Com a exemple, Haya estava presidida per Juan Hoyos, amic d’Aznar pare, mentre que el fill, José María Aznar Botella, és al consell d’administració. Tot queda en família, perquè abans havia estat conseller d’una empresa vinculada a Blackstone, a qui la seva mare va malvendre pisos de protecció oficial quan era alcaldessa de Madrid, amb la benedicció del Tribunal de Cuentas. Blackstone és, per cert, un fons amb acords fiscals secrets amb Luxemburg que, com tants, es resisteix a l’obligació legal d’oferir lloguer social. No és estrany que els beneficis es disparin al ritme dels desnonaments. N’hi ha prou amb l’impagament (o retard) d’un rebut del pis per acabar al carrer, en un país on l’habitatge representa un percentatge impossible del sou; entre el 60% i el 94% en els joves, segons dades de l’Observatori Social de la Caixa i del Consell de la Joventut, respectivament.

La contestació frontal ve del moviment per a l’habitatge, que malda per desmercantilitzar-lo, revertir la dinàmica actual i abaixar el preu dels lloguers. Denuncia l’acumulació i l’abús dels grans tenidors, molts de forans, per a qui les cases són mers actius financers i no béns d’ús. Assenyala veritats inherents en la contradicció. Privatització de guanys i socialització de pèrdues. Desfici constructor i dèficit d’habitatge (assequible). Bombolla que esclata (hipoteques), bombolla que s’infla (lloguers). Gent sense casa, cases sense gent. Prou que s’entén.

Veient els artificis contra natura que expliquen tantes paradoxes no puc evitar pensar en la injusta reputació que arrosseguen els voltors, que transformen matèria morta en energia viva. Fem servir el terme com a insult, sinònim d’aprofitat i assetjador, i n’ignorem els mèrits socials -formen grups ben avinguts i les parelles, sovint per tota la vida, s’alternen per covar els ous i compartir la criança-. Solem fixar-nos en la voracitat i menystenim el seu paper fonamental com a sanejadors naturals. Són el grup funcional d’aus més amenaçat per l’acció de l’home. A Espanya, santuari de reproducció, es troben especialment en risc. L’aufrany -petit i simpàtic, conegut com el voltor savi perquè fa servir pedres per trencar els ous grossos- està en perill d’extinció, i el trencalòs, majestuós, en regressió.

Ves per on, els fons voltor, replegats durant la pandèmia, han seguit protegits malgrat el drama humanitari i són al darrere de bona part dels desnonaments del 2021. Em temo que aguaiten, àvids, una nova expansió. ¿Hi haurà una acció concertada per foragitar-los i convertir el rebuig social en canvis legals? El dubte plana, com a El voltor de Miramar de Joan Alcover: “Bé ho sap la criatura crònicament sotmesa: no és bo per ésser lliure qui a ser esclau s’avesa”.