El voltor qui passa i el vailet qui crida

El voltor d' El pi de Formentor de Costa i Llobera i el vailet de Tot l'enyor de demà de Salvat Papasseit exemplifiquen un ús del qui com a subjecte de l'oració de relatiu que trobem en català antic i dialectal. Aquest ús avui no és estàndard però en un cert moment es va voler recuperar per a la llengua culta per desfer l'ambigüitat de frases com "El noi que veu la Maria", en què que no permet saber si ell veu la Maria o la Maria el veu a ell. L'altre dia ja vam veure que això avui ho resolem escrivint, en el segon cas, "El noi a qui veu la Maria".

En l'estàndard actual, doncs, qui no és mai correcte en oracions adjectives de relatiu, les que tenen un antecedent explícit, si no va precedit de preposició.

Això sembla bastant clar en les oracions especificatives, que són les que no porten coma i ens permeten saber de quin voltor, de quin vailet i de quin noi parlem.

Rarament, per no dir mai, trobo incorreccions que emulin els dos grans poetes.

Sí que trobo, en canvi, cada dia més, un qui incorrecte -ha de ser que- en oracions ex plicatives del tipus "[...] segons ha dit Guardiola, qui també ha destacat [...]". I és que aquesta estructura, a diferència de l'anterior, sí que existeix en castellà: "Di la noticia a mi madre, quien se sorprendió mucho" . En castellà un quien darrere de coma pot tenir un antece dent explícit. Nosaltres, en canvi, reservem el qui pelat per a les oracions substantives de relatiu, de les quals vull parlar demà.