Voltaire i nosaltres

Podem morir de vells sense haver-nos comportat de manera racional, però sí que podem aspirar a morir havent estat racionalistes, si més no.

Ho dic perquè, ni que sigui per una associació inversa d’idees, em passa que miro el que està succeint aquests dies a la política catalana i l’espanyola i resulta que acabo pensant en un senyor que es deia François-Marie Arouet, que era senyor de Ferney i que va ser prou més conegut amb el pseudònim de Voltaire. Algú em dirà que sóc pedant, però resulta que Voltaire i el racionalisme varen existir i tot.

Podríem intentar posar en relleu la influència que ha tingut el racionalisme en la construcció del món modern, i no acabaríem perquè seria com intentar pensar en la importància que una mare o un pare han tingut en la concepció d’un fill. Senzillament, el millor que puguem tenir com a civilització, començant per la idea de democràcia, no seria possible sense una sèrie de caps pensants francesos que varen donar carta de naturalesa al que ara anomenem modernitat. Pensadors com Denis Diderot, Jean-Jacques Rousseau, Montesquieu. Abans d’ells, el sempre enorme Michel de Montaigne.

I, com qui no vol del tot la cosa, Voltaire. Va ser un home del segle XVIII que es va dedicar durant molts anys a discutir el dogma de l’Església católica a partir dels exemples dels lliurepensadors que s’havien donat a conèixer gràcies a l’invent de Gutenberg, la impremta. Ho explica molt bé l’escriptor valencià Martí Domínguez en la seva novel·la El retorn de Voltaire, que va guanyar el premi Josep Pla de l’any 2007 i que ara convida a fer-se llegir juntament amb l’última aportació de l’autor valencià, que és una novel·la esplèndida titulada La sega.

La qüestió és que Voltaire va notar que s’estava morint, ni que fos de vell, i a pesar dels conflictes que havia mantingut durant tota la seva vida amb l’Església va demanar el sagrament de l’extremunció. Dit i fet, ràpidament va comparèixer un sacerdot al casal de Ferney per administrar-li els últims sagraments i, d’acord amb elritual, li va preguntar: “¿Rebutgeu el diable i les seves obres?” I Voltaire, debilitat i gairebé mort, va donar encara una resposta memorable: «Pare, em sembla que no és moment de fer-me més enemics».

Va ser una resposta profundament racionalista, que ara faria bé d’aplicar-se la política catalana i, més concretament, l’independentisme, que no es troba precisament en condicions de fer-se més enemics, sinó, si de cas, en una autèntica necessitat de reforçar-se. “No viurem units, però em temo que morirem reunits”, va dir Pere Quart, que no era un francès del segle XVIII sinó un català del XX, però que no deixava de ser racioanalista. Doncs això.