Voleu dir que és un dol silenciós?
Al Criatures, que és un suplement que sempre llegiré, Catherine Pearson, amb copyright del New York Times, escriu un article que porta per títol “El dol silenciós de no ser avis”. Ens presenta tot de testimonis de gent –alguns de la meva edat– que confiaven en “convertir-se en l’àvia cool” o en “transmetre receptes” i que tenen el “cor trencat” perquè els seus fills no seran pares. Diu que no tenir nets és “un dolor que la nostra cultura tendeix a no reconèixer i del qual la gent no sap com parlar”.
Home, sincerament, i admetent que segur que a mi em faria molta pena no tenir nets, no em sembla exactament el mateix que voler ser pares. Qui vol tenir fills, esclar, disposa de diverses opcions per sortir-se’n. Però qui vol tenir nets només en té una: intentar fer la llesca als fills perquè li acabin fent cas. Els testimonis de la peça de l’ARA, quan expliquen el suposat dol, en cap cas descriuen criatures rialleres, nadons fent petarrells, bebès dormint de forma angelical o infants fent la pipa. Parlen d’ells mateixos. Es descriuen com l’avi enrotllat i emblemàtic que ja no podran ser però que no dubten que serien. El dol és, en realitat, perquè les criatures hipotètiques dels seus fills no els gaudiran a ells com a avis.
De cap manera m'enric de la pena que, sens dubte, suposo que sentiria arribat el cas. L’enveja dels altres, dels que van atabalats per culpa d’aquests fills que t’encolomen els nets quan nosaltres tenim dret a blabla... Oh, sí. Però diria que no es pot anomenar “dol” al sentiment que tens per una cosa que hauria pogut ser i no serà, perquè no depèn de tu. Si ens posem així, hi ha qui té un dol terrible per no haver tingut parella. I s’imagina a ell mateix fent propostes sexuals en llocs inesperats, i fent el pallasso i discutint d’art. I hi ha qui té un dol terrible per no haver estat guapo. Els no-avis de la peça segur que senten aquest dol. Però silenciós no és. Ja es nota.