1. Colpisme. “Què farà el rei a partir d’ara? Firmarà aquests indults?”, aquestes paraules de la presidenta Díaz Ayuso durant la concentració de Colón són una incitació al cop d’estat. És igual si fou una expressió espontània de qui busca sempre més protagonisme que ningú o si anava en el guió preparat per l’assessor de comunicació. Díaz Ayuso invitava el rei a fer un acte que només seria acceptable si anés acompanyat de l’abdicació. La casa reial ha hagut de sortir immediatament a tallar qualsevol especulació. De tant acusar els adversaris de colpistes, sembla que la presidenta se n’ha contaminat.
El fracàs de la concentració contra els indults ha fet que vint-i-quatre hores després tothom els donés ja per segurs. Si a això hi sumem els senyals de distensió que venen de l’independentisme, com hem d’interpretar el que està passant? A poc a poc es va estenent la necessitat d’entrar en una fase d’assossegament. I potser això és el que voldria evitar la presidenta de Madrid amb la seva provocació. Ha passat prou temps des de l’octubre del 2017 perquè només qui no ho vol veure negui el que és evident: la demanda social gira cap a buscar punts d’entesa i pacificació.
En la consciència dels límits hi ha la possibilitat de crear punts de trobada. A poc a poc, l’independentisme va assumint el que és obvi: que la independència per la via de la ruptura és, ara mateix, inviable. En aquests tres anys i mig, l’independentisme ha desmentit aquells que creien que només era un miratge i ha consolidat la seva majoria parlamentària, però, més enllà d’això, el balanç es redueix a algunes petites victòries en el camp judicial a Europa, sense cap repercussió en el comportament dels governs europeus. Són victòries que posen en evidència, això sí, la politització de la justícia espanyola. A Espanya sembla que alguns ja comencen a adonar-se que la desfeta i liquidació de l'independentisme és un somni i que, malgrat tot (en aquest "tot" se situa l’activisme judicial), s’han de trobar vies per arribar a acords.
2. Límits. Què cal perquè la via política sigui viable com a forma de retrobament? Principalment, dues coses: voler i votar. Primer, que una àmplia majoria de les dues parts accepti que no hi ha altra via que aquesta. Ara mateix això sembla més fàcil a Catalunya que a Espanya, sobretot mentre la dreta espanyola vegi el que està passant com una oportunitat de tombar Sánchez. La disposició dels diferents actors per arribar a grans acords és central i molt difícil després d’un conflicte que ha donat via lliure a l’odi i a la repressió. Però és que, a més, hi ha una segona condició: per legitimar les etapes que es vagin superant serà imprescindible la figura del referèndum. No hi ha altre desllorigador, si es pensa en termes democràtics. Naturalment, tot canvia si es creu que la defensa de la pàtria dona dret a tot: és a dir, si es perd la noció dels límits i uns i altres es gronxen en el terreny de les creences o de les veritats transcendentals (les que inflen els pits quan alguns parlen de pàtria), que són transferències de la teologia a la política difícilment compatibles amb la cultura democràtica, en què l'última paraula la tenen els ciutadans –i no aquesta entelèquia anomenada pàtria–. Un camí que ens condemna a la lògica repressió-insurrecció, és a dir, que no té altra sortida que l’autoritària.
Ara mateix sembla lluny poder passar de l’enfrontament a la paraula. Els límits de l'anunciada taula de diàleg són evidents. Però per algun punt s’ha de començar. Només si les societats prenen consciència que en l’enfrontament hi perdríem tots, es pot avançar. I si a Catalunya aquesta percepció s’està generalitzant, a una gran part de la societat espanyola, parapetada darrere l’Estat, no hi ha arribat. I les elits polítiques i econòmiques estan lluny de tenir-ho assumit. El greu problema de perdre la consciència dels límits és que sempre s'acaba per la via autoritària. I si anéssim per aquest camí, Catalunya hi perdria molt, però Espanya també, encara que no s’ho creguin.
Josep Ramoneda és filòsof
