Voler el millor

Fa poc, en una conversa sobre l’estat de l’ensenyament, dos professors experimentats van admetre que, a banda de tots els problemes derivats dels plans d’estudi, de les noves tecnologies, de l’infrafinançament i d’altres variables, tenim un problema en l’educació dels nostres infants, més enllà de l’adquisició de coneixements. I en aquest terreny, esclar, l’actitud dels pares hi té molt a veure.

La mare de dos adolescents va admetre, entonant un mea culpa, que no podia evitar voler donar als seus fills tot allò que ella no havia tingut quan era petita o joveneta. Una mena d’incapacitat per dir no i per posar límits, un desig irreprimible d’evitar als fills qualsevol mena de frustració.

En aquest marc mental dels pares i mares actuals, podem intuir que canviar les tradicionals notes acadèmiques per un genèric i mel·liflu “progressa adequadament” no va ser precisament un encert.

Escric aquest article convençuda que no arribaré a cap conclusió –i encara menys a una recepta–. Des que el món és món, els pares i mares han volgut el millor per als seus fills. Dono per descomptat, per tant, que aquesta és la intenció dels pares actuals. Es tracta, doncs, que s’ha confós què és el millor?

Experimentar la frustració com a preparació per als fracassos que inevitablement viuran d’adults, no és el millor? Fer-los entendre que l’acumulació de béns materials que els porta a no valorar pràcticament res, no és el millor? Ensenyar-los a compartir i a ser empàtics, no és el millor? Transmetre’ls les normes més elementals d’educació perquè puguin participar en una societat respectuosa i tolerant, no és el millor?

Només hi ha aquesta possibilitat –la de confondre què és el millor– o bé una alternativa menys respectable: posar límits a les criatures, dir no, ser exigents, requereix un esforç cent vegades superior a deixar-los fer. Cal ser tenaç –o pesat–, donar exemple, suportar les seves rebequeries o fins i tot assumir que pots caure’ls malament (per una estona o, en el pitjor dels casos, una temporada).

Hi ha encara un altre element, crec, que deteriora la feina dels ensenyants i, en conseqüència, la qualitat del nostre ensenyament. No conec cap docent que no se’n queixi: els pares, d’un temps ençà, es veuen amb cor de discutir i fins i tot censurar les decisions dels mestres (molt més que no pas les opinions dels seus fills i filles). Si parlem amb els professionals de la medicina, es lamentaran d’una circumstància similar. Els pares d’alumnes, com els pacients –gairebé tots ho hem estat o ho som–, no mostren respecte per la figura del mestre i del metge perquè l’accés al món de la informació ràpida, potser banal i sovint incorrecta, de Google els anima en direcció contrària.

I en aquest aiguabarreig d’errors, només ens falten els famosos i influenciadors pontificant, en horari de màxima audiència a la televisió, que no troben cap pediatra que estigui a l’altura dels seus coneixements adquirits per quatre lectures uns mesos abans del part.

De la conversa amb els docents experts vaig extreure’n alguna idea de per on hauria d’avançar la rectificació. Hem de ser capaços de transmetre –i, per tant, exigir– a les noves generacions compromís, capacitat de crítica i rebel·lió i el valor de l’esforç. No sembla pas tan difícil. Aquest estiu faríem bé, tots plegats, de reflexionar-hi.