Què volem de la nova Comissió Europea?

Ursula von der Leyen ha estat elegida presidenta de la Comissió Europea amb els vots de les forces moderades del Parlament Europeu: els conservadors, els socialistes i els liberals. Pel que sembla, també ha comptat amb un considerable suport del grup dels verds. Per tant, queden fora d’aquesta entesa els grups més extrems, tant a l’esquerra com a la dreta de l’arc parlamentari.

Ara bé, a les darreres eleccions al Parlament Europeu la competència entre les alternatives polítiques no sols era entre les esquerres i les dretes. També hi havia un eix nacional. S'hi presentaven partits europeistes i formacions contràries a la integració europea.

En l’eix clàssic els resultats van afavorir una certa basculació del Parlament cap a la dreta. En l’eix nacional, els partits europeistes van aguantar força, però el nou Parlament Europeu té més eurodiputats contraris a la idea d'una Europa “cada cop més unida”, com diuen els Tractats de la Unió. 

En el seu discurs un cop proclamada presidenta, la dirigent alemanya va esbossar unes línies programàtiques ambicioses i, alhora, molt àmplies. Cobrien reptes en defensa, política industrial, suport al sector primari i polítiques del Mediterrani. Però també assumptes com l’accés a l’habitatge i la igualtat intergeneracional. 

La llarga llista d’objectius de la Comissió potser respon a la necessitat de tenir comissaris de tots els països membres. Tal vegada és el resultat d’acontentar a una coalició de partits que cobreix tot l’arc parlamentari moderat. Sigui com sigui, pot comportar dos greus errors en la gestió d’aquests pròxims cinc anys, que seran crucials per al destí del continent.

El primer és la manca de claredat. Si es persegueixen molts objectius, és difícil establir bé les prioritats i comunicar un relat que engresqui a la ciutadania i, al mateix temps, faciliti l’avaluació de la gestió. Seria bo que, un cop definida la nova Comissió, el programa de govern se centrés en uns pocs objectius visibles, clars i avaluables.

Una segona mancança, més seriosa, és que com que Von der Leyen basa la seva força política en una gran coalició de partits centrals, proposa unes polítiques tan diverses que no es pot saber ben bé si són conservadores o progressistes. Corre el risc de decebre uns i altres, i al mateix temps desdibuixa l’alternança política en l’eix esquerra-dreta. Aquesta estratègia posa en safata als partits extremistes la crítica fàcil, quan els resultats de les polítiques no les acompanyin o hi hagi dificultats. 

Si el que uneix fonamentalment els partits que recolzen Von der Leyen és la necessitat d’una Unió Europea més forta, aquest hauria de ser el seu focus: demostrar que el que necessiten els ciutadans europeus és més Europa, en comptes del que prediquen els extremistes, que són patriotes, però sols de les seves nacions. Un d’aquests grups parlamentaris ho proclama explícitament: s’anomena Europa de les nacions sobiranes.

Per tant, no té cap sentit que la nova Comissió tingui com a objectius l’habitatge assequible o la igualtat intergeneracional. La Comissió s’ha de centrar en els grans reptes d’Europa que són d'àmbit europeu, o bé perquè ja són en l’actualitat de competència comunitària, o bé perquè, encara que no ho siguin, hi ha beneficis evidents d’abordar-los a escala dels 27.

Els esforços, per tant, s’haurien de centrar en defensa, immigració i energia, tres àrees en les quals encara no hi ha competències comunitàries, però en què és imprescindible l’acord polític, ja que són casos de llibre en els quals la provisió de béns públics s’ha de fer a escala continental.

Un altre repte que té Europa és el de la productivitat. Creix molt lentament. És insuficient per competir amb els Estats Units i la Xina i és crucial per poder mantenir l’estat del benestar. De tota manera, les polítiques que impulsen la productivitat són eminentment nacionals i, complint el principi de subsidiarietat, ho han de continuar sent. Hi ha, però, tres polítiques que ja són comunitàries i que impacten directament en la productivitat. Són la del mercat interior, l’aranzelària i la de defensa de la competència (incloent-hi els ajuts estatals). Aprofundir en aquestes polítiques clàssiques i treure’n més partit ha de ser prioritari per a la nova Comissió.

Europa comença un cicle polític. Confiem que el nou col·legi de comissaris l’encerti escollint una estratègia que estigui enfocada en la seva missió: construir una Unió Europea més unida i, per tant, més forta.