Volem ser un museu?

Des de la primera volta de les legislatives franceses que no deixo de pensar en un tuit de Nassim Nicholas Taleb, un filòsof fascinant perquè defensa la injuriadíssima ètica neoliberal amb arguments molt més profunds que la majoria de profetes de la cosa. Taleb deia: "França: la mutació insostenible i inevitable d'un estat del benestar industrial estàndard en un estat del benestar museu de baix creixement i deute elevat amb una economia medieval centrada en bosses de mà, formatge i vi".

El museu modern, que, per cert, va néixer a França després que els revolucionaris tallessin el cap als de dalt i decidissin conservar els seus objectes en comptes de destruir-los, surt del desig de protegir la identitat de les coses de la pressió per ser útils que les obligaria a adaptar-se o desaparèixer. Hi ha un concepte de Foucault molt útil per relacionar-ho amb la política: a diferència de les utopies, que són els llocs on tot és perfecte i, per tant, ja no calen revolucions ni reformes de cap mena, els museus són heterotopies, "mons dins d'altres mons" que mantenim al marge de les forces polítiques i tecnològiques del mainstream. Tradicionalment, les ideologies polítiques ens prometien que, al final de la història, arribaríem a una utopia més o menys universal. Però, avui, en comptes d'aspirar a progressar en el temps, volem congelar-lo dins d'un espai delimitat, que les coses es quedin com estan dins d'unes determinades fronteres. Creix el desig de viure en heterotopies fora del caos global o, en altres paraules, el desig de museïtzar-nos.

La gràcia és que és un desig compartit per l'esquerra i per la dreta. Parlant de França, Alain de Benoist, considerat el pare ideològic de la nova dreta francesa que avui encarna Marine Le Pen, un autor que les editorials trumpistes estan traduint a l'anglès des de fa pocs anys, escrivia, a The ideology of sameness ('La ideologia de la igualtat'):“Defineixo la Dreta, per pura convenció, com l'actitud coherent de veure la diversitat del món i, per conseqüència, les desigualtats relatives que són un producte necessari d'aquesta diversitat, com una cosa positiva; i la progressiva homogeneïtzació del món, exaltada i efectuada per dos mil anys d'ideologia igualitària, com una cosa negativa”. En el marc mental de la cèlebre "lluita de civilitzacions", aquesta dreta vol que el món es divideixi en parcs naturals humans cadascun amb els seus valors, tradicions i colors de pell particulars. Vladimir Putin ha sortit a demanar el vot per Le Pen per "posar fi a la dictadura de Washington i Brussel·les", que representen les forces homogeneïtzadores del progressisme cosmopolita.

D'una manera complementària, l'esquerra també vol protegir certes identitats. La definició de Benoist és provocativa perquè solem associar la dreta a la defensa d'identitats, i l'esquerra a la defensa de la diversitat. Però, per defensar la diversitat, no tens més remei que definir certes identitats que vols que siguin defensades. Mentre la dreta vol protegir les identitats tradicionals d'Occident de l'universalisme, l'esquerra vol protegir les identitats tradicionals del Sud de les forces imperialistes i colonials. I, últimament, l'esquerra ha corregit molt el seu programa d'universalisme fluid posant el punt de mira en el gran tresor de la política actual: "el barri de tota la vida", que la dreta vol defensar dels immigrants pobres i l'esquerra vol defensar dels immigrants rics.

Què n'hem de fer, d'aquestes giragonses ambigües de la identitat i la diversitat? La intenció de Taleb amb el tuit sobre l'estat-museu és riure’s d'un cert adormiment cultural. La idea és que les nacions emprenedores no viuen de valors estètics com ara el turisme i els productes de luxe, sinó de la productivitat en els sectors industrials punters que aporten valor afegit. Si la competitivitat d'un Brunch escombra una bodega, o si una caixa ha de cedir a una multinacional bancària, és llei de vida.

L'alternativa a aquesta competició permanent, que és esgotadora i desestabilitza perquè produeix una quantitat enorme de perdedors, és abraçar el desig d'esdevenir un museu fins al final. No és casualitat que França sigui un estat on la gent es pot retirar aviat, i la idea de ser un jubilat francès gaudint del vi, el formatge i l'oferta cultural pública del país és una bona candidata a utopia. És cert que, en alguns moments del segle XX, els somnis universalistes s'imaginaven que estendríem aquesta mena d'utopies com un mantell arreu del món, i per això avui ens sap greu abandonar la resta del planeta a la seva sort, perquè sabem que molts clams de sobirania són excuses per imposar polítiques autoritàries i sofriment en nom de diferències culturals cínicament construïdes.

Però una lectura mínimament realista de la geopolítica actual fa molt difícil imaginar un ressorgiment de l'internacionalisme democràtic, liberal i redistributiu en els pròxims anys. Sembla clar que Occident deixarà de lluitar per convertir el món en un museu socialdemòcrata i es retirarà a intentar fer museu dins de les seves fronteres. Com sabem, ni el vell internacionalisme era tan honest com semblava, ni tenim cap garantia que l'aïllament ens porti a llocs millors. Ara bé, per acabar amb una nota optimista, se m'acut pensar en la Guerra Freda, durant la qual els arsenals nuclears van substituir una guerra oberta per una lluita entre models d'organització social. Paradoxalment, el darrer cop que les democràcies capitalistes liberals van haver de competir amb potències il·liberals, van redoblar la productivitat i els serveis socials que oferien als seus ciutadans i, al final, tothom volia viure en aquest estat del benestar museu tan suposadament improductiu.