Volem lo riu viu

És un record d’infància. En les nits estelades de l’estiu, la remor densa del riu era un fons sonor que emmarcava l’aguda cridòria dels grills, la més greu dels xuts, la rasposa veu de les granotes; tot un tou de vida, un concert intens per aquelles poques hores de fresca gaudida des del terrat de casa. Al setembre, però, el Siurana es transformava; venien les pluges i de cop aquell riu senzill i amable es convertia en un torrent creixent, amenaçador, que envaïa les hortes de les vores, arrossegava troncs, saltava, fins i tot, per damunt del pont, tractant de fer-lo caure. Un espectacle esperat i temut -mai no sabíem on s’aturaria l’aigua- que gairebé cap tardor no faltava a la cita. El riu baixava ample i vermell, majestuós, traginant terres de més amunt, cap a Prades i Siurana, bramant com un gran monstre enfadat que de tant en tant mostrava la seva força, la seva plenitud, el seu domini. La fúria que li havia permès, durant mil·lennis, excavar aquella vall entre roquers d’una terra tan aspra.

És un record d’infància, perquè el riu ja no hi és. Ni el mateix concert, ni la mateixa fresca. Ni els seus peixets, gripaus, aqüífers, sorres. Tot desaparegut. Aquell trosset de món que m’impressionava, perquè em duia a pensar que era igual com l’havien vist els avis i besavis, igual a si mateix quan tot canviava, va ser canviat també. Ja l’any 1949, va ser parcialment desviat cap a Reus i el pantà de Riudecanyes; però resistia, existia encara. Després, el 1972, es va fer el pantà de Siurana, i el riu es va anar acabant, presoner, cada vegada més, d’altres terres. Ara ja no és visible: tolls aïllats marquen els antics clots on ens banyàvem a les tardes d’estiu, però la llera ha estat coberta per bosquet de ribera, mentre els horts s’han perdut i molts dels pobles del Priorat no tenen assegurada, en anys de sequera, ni l’aigua per al consum humà.

El Priorat, 10.000 habitants, una comarca pobra, la de més baixa natalitat de Catalunya. Una història antiga, la de la cartoixa d’Escaladei, els eremites del Montsant, el castell de Siurana, darrer espai musulmà a Catalunya. La de la fil·loxera, que va devastar les vinyes europees cap al 1880 i va despoblar la comarca en pocs anys, al morir els ceps atacats pel mal. La que, amb tantes dificultats, va aconseguir, fa uns 40 anys, començar a redreçar-se, a millorar els seus vins, a fer-se un nom al món. I amb això a necessitar més aigua per al funcionament dels cellers, una aigua que no té perquè és una comarca massa petita i massa pobra per ser escoltada.

En aquest moment, el 90% de l’aigua del Siurana és desviada, teòricament per ser utilitzada pels regants. Els pagesos, però, són pocs, i hi ha molts signes que, més enllà dels camps, l’aigua serveix també per a usos industrials i de turisme, a cost més baix que el d’aigües d’altres procedències. Tot plegat fa que aquest transvasament s’hagi convertit en un autèntic espoli. La gairebé totalitat del cabal del riu està en mans d’una entitat privada, la Comunitat de Regants del Pantà de Riudecanyes, malgrat que segons les normes vigents no es pot desviar l’aigua del seu curs natural més enllà d’un percentatge molt més limitat que l’actual.

El 2015 es crea la plataforma Volem lo Riu Siurana Viu, disposada a lluitar per aconseguir un conjunt de canvis. La legislació europea els dona la raó, la Generalitat crea una taula de treball -de moment inoperant-, els ecologistes denuncien el perjudici ecològic d’aquest transvasament. Però el temps passa i el riu desapareix cada dia una mica més. Davant d'aquesta situació, l’any 2017 es duen a terme algunes accions de protesta; resultat: denúncia dels Regants de Riudecanyes i, fa pocs dies, obertura d’una causa contra les dues persones portaveus d’aquelles accions, Anaïs Estrems i Andreu Escolà, ara pendents de judici.

Més enllà d’aquest riu moribund, d’aquesta comarca que malda per seguir viva i oferir al món un producte únic, més enllà de la munió d’interessos contraposats innegables i potser respectables, cal que ens plantegem cap a on tirar, com gestionar la nostra terra en allò que només depèn de nosaltres, de la Generalitat, de les nostres institucions, de la nostra voluntat col·lectiva. En un moment donat calia explotar els recursos naturals, generar riquesa per a una humanitat que malvivia. Ara és hora de seguir el camí invers; protegir una natura sobreexplotada, maltractada, que va deixant de ser font de vida i expulsa la gent. Fins, potser, quedar erma, quan les poques persones que encara treballen la llicorella per extreure’n un vi excepcional es cansin d’una lluita tan desigual i abandonin comarques amb les terres esgotades, els aires contaminats, els rius secs. Necessitem canviar de rumb i afirmar rotundament que “volem lo riu viu”, tots los rius vius, i que, entre altres coses, tractar d’aconseguir-ho és lluitar per Catalunya, per la seva gent, pel seu dret a l’aigua, als paisatges i a la memòria del nostre país.

Marina Subirats és sociòloga.