El 17 de setembre de 1995 Déu no hi és a l’església de Montsó. És la darrera missa. A partir d’aquest dia la religió espanyola obliga a dir: Oremos hermanos, oremos. Mena la cerimònia de benedicció nuclear Mario Tagliaferri, nunci del Vaticà a Espanya. Oremos. Diu als fidels de Montsó que tranquils, que això que Déu no parli català és natural, normal. Mentre ell fa la seva croada, un individu zigzagueja pels bancs: és l’arxipreste de Pomar de Cinca, José Maria Huerva. Reparteix als creients petites granades atòmiques en forma d’octavetes. Oremos. Llegiu: “La nueva diócesis nos dará la tranquilidad de no sentirnos presionados por una cultura ajena a la nuestra; con el decreto (de segregación) no hay hábito ni vencedores ni vencidos, como pretenden hacernos creer los defensores de los 'països catalans'; Lérida por su progresiva y radical catalanización, ha dejado de ser la 'casa común''”.
És la primera bomba nuclear. 17 de setembre de 1995. Efectes: 84 parròquies de la Ribagorça passen al nou i artificial bisbat de Barbastre-Montsó. Segona bomba nuclear. 15 de juny de 1998. Efectes: 27 parròquies de la Llitera i el Baix Cinca passen a la criatura de laboratori Barbastre-Montsó. Conseqüències dels dos artefactes al llarg de la geografia física i espiritual: 111 parròquies en total surten volant del Bisbat de Lleida, però realment és l’adeu a més de 8 segles compartits: llengua, cultura, religió, política, economia, relacions socials, persones, paisatge, sentiments... A la Corona catalano-aragonesa només li quedava resar. Ho rebenten tot. Aquí, i en nom d’un Déu inventat, comença la matança. I la crida a una Guerra no santa.
Per això, putxinel·lis de colors, papers de fumar de nyigui-nyogui i confetis socialitzats sense mans i peus, quan ara el govern d’Aragó de dos caps de drac PP-Vox i cua de PAR diu que no seran “llengües pròpies” el català i l’aragonès no parla en present, no usa una llengua d’ara. En xerra una altra. Molt antiga, molt mortífera. És l’idioma d’un Dràcula que viu en sanguinaris oceans de temps: de mossada a mossada fins a la mossada final.
S’han cruspit la Franja. S’estan deglutint el País Valencià, les Illes. Tots són trossos, entranyes, carcanades d’aquests deserts de Mojave de les proves nuclears. Assaigs. Experiments. Beques a l’excel·lència de la destrucció. Només queda Catalunya. Plena de pluja atòmica. Radiació diària. Efectes en present continu. Llengua desfent-se. No ho podrà suportar. Només queda un gran acte de fe. Una repatriació, en cos i ànima, massiva.
Gent de la Franja, del País Valencià, de les Illes... d’on sigui: cap aquí. Ja que som un gueto. Ja que som minoria. Ja que som lil·liputencs, formigues, nano-xics-patufets... unim-nos. Per una Catalunya plena de llocs, de pobles, de barris, com Xàtivatown, Manacortown, Suecatown, Fragatown, Llosetatown, Montsótown... El futur és aquesta Commonwealth de països catalans a Catalunya. Una Catalunya DF construïda-deconstruïda amb tots els seus micropaïsos. Per petits ens fem grans. Perquè amb unes tisores de podar i amb armes de destrucció massiva han esborrat (sí, participi) tot allò que en diem països catalans, tres països i una nació, corona catalano-aragonesa... Per això, trobem-nos, concentrem-nos. Creem els nostres propis guetos, ja que ja ens els han construït abans per a nosaltres. Volem guetos catalans. Perquè no ho oblidem: aquí l’objectiu és que no quedi ni Déu.
