Pedro Sánchez està intentant revertir en una setmana el discurs que fa més de quaranta anys que dura, que és que Catalunya que pagui i que calli. Revertir un discurs és relativament ràpid (l’amnistia ha passat en poques setmanes de ser inconstitucional a convertir-se en la pedra angular de la convivència) tot i que aquest canvi s’entortolliga amb una contradicció: si la millora del finançament de Catalunya és singular i, al mateix temps, extensible a altres comunitats, la millora serà plural, no singular.
Amb tot, els problemes del PSOE en aquesta fase de seducció accelerada a ERC perquè faci president Salvador Illa i tingui un poderós incentiu per continuar donant suport a Sánchez, no són la concordança de les paraules sinó el poc temps que té per fer una proposta creïble, l’oposició dins del mateix PSOE però, sobretot, el fet que tocar el repartiment dels diners és tocar el repartiment del poder.
Ara bé, si s’està obrint una oportunitat real de millora del finançament, cal aprofitar-la per una qüestió de justícia, perquè els diners surten de Catalunya, on tenim un 25% de població en risc d’exclusió social i amb prou feines podem pagar la sanitat, l’educació, l’habitatge, o les infraestructures de la Catalunya dels vuit milions. Si l’Estat espera que Catalunya continuï aportant el 20% del PIB i el 25% de les exportacions, aproximadament, ha de deixar d’escanyar-la amb una mà mentre recapta amb l’altra.
Però encara hi ha una cosa més important: si no volem que el país se’ns desfaci a les mans, en qüestions de llengua i d’identitat, cal que la Generalitat sigui forta i que la catalanitat sigui sinònim de prosperitat. Respecte a això, alguna cosa ens podrien explicar al País Basc.
