Una estrangera casada amb un català em diu: “Els catalans hauríeu de fer dues coses: no queixar-vos tant i gaudir de la vida”. La segona no l’hi compro. Dir-li això a un país d’artistes, escriptors, cuiners, enòlegs, castellers o esportistes, en un país amb un clima com el nostre que permet passar-se mitja vida al carrer gairebé tot l’any, amb el mar i la neu a poques hores de cotxe i el cor d’Europa a poques hores d’avió, trobo que no és acurat. Una altra cosa és que els que venen de latituds físiques i polítiques menys agraciades pensin que no ens adonem de com som d’afortunats de viure en una mena de millor dels mons, que és precisament una de les raons per les quals ells s’han quedat aquí.
La de la queixa ens la vam sentir dir durant el Procés: “Amb una capital com Barcelona i un país com Catalunya, on és el conflicte?” M’hi ha fet pensar això que en diuen “una conversa informal amb periodistes” a la Moncloa, on Pedro Sánchez ha deixat anar una afirmació que dona per un gran debat: que Junts no ha mesurat bé què és el que vol la societat catalana. No sé què li contestaran els al·ludits, però la rèplica és senzilla, i és que la societat catalana vol el mateix que tothom: un present i un futur dignes d’aquest nom (viure bé, en termes realistes, el millor possible), per la qual cosa és imprescindible (i just) que pugui disposar de tot el seu esforç fiscal (que és molt gran) i decidir com el reparteix. La resta és una combinació de bastó i pastanaga provincial, davant la qual és veritat que la queixa no només no serveix per a res sinó que va enfonsant l’etern agreujat en la frustració.
