Què vol dir polititzar l'educació?

Aquesta setmana Twitter porta tres notícies que enllaço amb la urgència de la mobilització del món educatiu. Aquí va el fil.

La primera és l’onada de censura arreu d’Espanya per part del govern d’extrema dreta (Vox o PP, sense distinció). De totes les cancel·lacions, la que ens toca més de prop i ens fa més mal al món educatiu és la suspensió de l’obra La mort del mestre Antoni Benaiges,de Xavier Bobés, per part de l’Ajuntament de Briviesca (Burgos). L’obra recupera la memòria d’una generació de mestres republicans que tenien el somni i el convenciment que l’educació pública i laica era la palanca per treure la població de la pobresa material i simbòlica del primer terç del segle XX. Benaiges va exercir a l’escola rural de Briviesca, on es va proposar eixamplar l’horitzó dels seus alumnes amb la idea de conèixer el mar. I allà mateix, un alcalde del PP que recupera l’alcaldia en les eleccions del maig, decideix que aquesta memòria ha de seguir sepultada a la cuneta.

I em commou especialment la perseverança de Xavier Bobés, a qui vaig conèixer com a artista resident en un institut de Barcelona, en les primeres edicions del programa Creadors en Residència, presentant una performance en què els estudiants de l’aula d’acollida narraven les seves històries de vida, intimitats invisibles que deien en off, i en paral·lel les estampaven amb retoladors gruixuts als vells pupitres verds que, sota els focus del Mercat de les Flors, en un moviment ritual i gairebé místic, esdevenien una mena d’ofrena per a tots els espectadors. La mística es va desfer en sec quan en el col·loqui el director de l’institut va censurar l’artista per instigar l’alumnat a fer malbé el mobiliari. No havia entès res, ¿o ho havia entès tot i sabia que donar la veu als invisibles és subversiu?

Ràpidament s’ha fet sentir la protesta del món cultural, perquè la llibertat d’expressió és innegociable. Perquè com a artistes sense aquesta llibertat es quedarien sense aire. I s’ha sentit també el silenci eixordador de la comunitat educativa, que se’n dol, que retuita, però que no s’expressa amb prou contundència, com si aquí, a nosaltres, mestres, no ens hi anés l’ofici. Com si ens costés imaginar que els entorns d’aprenentatge censurats queden ofegats per manca d’aire. Ens toca, i molt, però... què esperem?

La segona mala notícia ve de les banlieues franceses, que han cremat durant una setmana sencera la seva ràbia per la mort del Nahel. A Twitter, Joan-Lluís Lluís, que ha anat a l’escola francesa, explica com la idea del “contracte social” té un pes determinant en aquesta història. I no és una noció entre d’altres, és un dogma nacional quasi religiós. El problema (cito Lluís) és aquest: “A França l’ascensor social fa pudor de pixum i està blocat al soterrani”. L’escola promet igualtat a tothom, però n’hi ha molts que generació rere generació topen amb un sostre de vidre, i acumulen frustració i ràbia.

Al fil, Philipe Merieu llança: “¿Soc l’únic que es pregunta per què algú d’esquerres no convenç aquests joves que amb el foc estan donant ales als governs de l’extrema dreta dels quals ells seran les primeres víctimes?” I rep bufetades desafiants (seguim a Twitter) sobre la confortabilitat de qui escriu des del privilegi. Comentaris sobre el silenci eixordador de les esquerres, el silenci eixordador de les autoritats properes a aquesta joventut: on són pares, imams i educadors? Només l’extrema dreta corre i es posiciona per recollir el que queda de la destrossa. Per tancar, un mestre empipat li torna a Mirieu: “¿Soc l’únic que es pregunta si la ideologia dels pedagogs no té part de responsabilitat d’aquest fracàs absolut de la República Francesa?”

L’educació no havia de ser el camí a l’emancipació? Pregunto jo.

O comencem a enfocar amb mirada política allò que transmet i reprodueix l’escola, o els bells somnis emancipadors no només quedaran truncats sinó que quedaran aixafats per la cara més fosca d’un feixisme que torna.

Si, tal com diu Freire, somniar col·lectivament és assumir la lluita per les condicions de possibilitat, perquè el somni tingui el potencial transformador de “l’inèdit viable” necessitem visibilitzar-nos com a col·lectiu concernit, afectat, per aquestes notícies. Ens haurien de trobar dempeus per poder-les afrontar de cara, amb el temps, la cura, la reflexió, la paciència i la perseverança que es mereixen.

Vull tancar amb la tercera notícia, que és la bona. Durant aquesta primavera, un nodrit grup de persones del món de l’educació ens hem trobat per repensar un espai d’incidència i de veu del professorat per fer créixer i obrir l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Hem començat a fer créixer un espai que apel·li al compromís ètic de les mestres per mantenir les expectatives altes per a tothom, per posar èmfasis en els aprenentatges també en aquells contextos on el fet acadèmic no té bona premsa, perquè l’educació sigui el camí d’una ciutadania plena. Un espai per respondre aquella pregunta incòmoda que fa anys ens deixava Juan Carlos Tedesco quan ens queixàvem de la voracitat del sistema capitalista:"Però, escolteu, aquests banquers van tenir mestres, oi? Què van aprendre a l'escola?" I ara podríem repetir: “Però, escolteu, aquests joves marroquins, aquestes alcaldesses xenòfobes... qui els ha educat?” ¿Ens hem mirat críticament com aturar la roda perquè l’escola deixi de formar part de l’engranatge de la reproducció? ¿Ens ho hem preguntat en primera persona des de la nostra responsabilitat de mestres?

Polititzar l’educació vol dir això. Vol dir afrontar de cara les preguntes incòmodes. Vol dir actuar amb la perspectiva de la justícia educativa, per una educació que té sentit per a tots els joves de la classe, tan diversos, tan oposats, però tan capaços de conviure i respectar els drets i les llibertats fonamentals. I fer-ho juntes, moltes, de manera molt conscient i intencionada, molt visible, amb voluntat de fer créixer un espai de resposta i resistència activa a qualsevol atac al dret de l’educació com a condició de possibilitat de la ciutadania plena i lliure.