Què vol dir ser mestre avui?

Des del racó més allunyat del món, una nena respon al seu mestre d’escola sobre quin és el sentit de la seva professió i el sorprèn en dir-li “Els mestres toqueu el futur”. És una de les escenes més emocionants de la pel·lícula Lunana: Un iac a l’escola. Un film sincer i autèntic que ens porta fins a Bhutan, al llunyà Himàlaia; una senzilla i irresistible història. Al mestre desenganyat que no creia en la professió se l’obliga a treballar en una escola llunyana sense pissarra ni materials: allà hi descobrirà el sentit més profund de la professió. El mestre es pregunta: per què, tot i viure en la pobresa, a mercè del clima, els homes i dones de Lunana ho comparteixen tot i tenen una cançó per a cada moment? Lunana espera i diposita en el mestre i en l’escola les esperances de futur. Tota la pel·lícula és un cant a la natura i a la professió de mestre. 

Per a alguns el film té un punt nostàlgic respecte a les transformacions del nostre món. Certament, avui estem temptats per la melancolia quan idealitzem l’escola del passat. Perquè a Lunana són els alumnes els que reconeixen i donen al mestre el sentit de la seva professió, infants que esperen i desitgen aprendre. Aquest és el gran canvi respecte a l’escola d’avui. Una determinada manera d’entendre la professió està en crisi, i és que la cultura escolar ja no té la legitimitat que tenia abans, ni el mestre representa l’autoritat. Tampoc n’hi ha prou amb conèixer la disciplina i els continguts. La feina a l’aula pot ser esgotadora, i és una tasca eminentment pedagògica que requereix treballar en clau d’equip. 

Els docents de les nostres escoles tenen sovint la sensació de perdre prestigi i reconeixement. Ens falten professors a secundària, i sobretot ens falten professors amb oportunitats i recursos per entomar els nous reptes. Que lluny que estem de la figura del mestre de Lulana! Tampoc no vivim el sentiment de comunitat del petit poble, és un món que ha quedat enrere. El món on vivim, el de la transformació digital als centres educatius, és un altre. Tanmateix, alhora que s’ha de transformar, l’escola ha de seguir sent fidel a ella mateixa per instruir els alumnes, educar-los, transmetre’ls uns valors comuns perquè aprenguin a conviure i puguin créixer i contribuir al futur comú. Necessitem del mestre que avui, tot educant els seus alumnes, estigui obert a acollir i tocar el futur. Poques professions són tan importants i tan compromeses en la nostra societat. 

Fa deu anys, el 2013, es va publicar el cicle de debats al voltant del compromís ètic del professorat que portava per títol Què vol dir ser mestre avui? La veu clarivident de Miquel Martínez ja ens deia llavors que necessitem professionals il·lusionats i preparats. I definia la feina del professorat des de la professió i el compromís. Avui hem de tornar a preguntar-nos: què vol dir ser mestre en l’era de la intel·ligència artificial? Estem força desorientats, i demanem de tot a l’escola. Com ha de ser un mestre? Què ha d’ensenyar? L’arribada del ChatGPT ha fet créixer el sentiment d’irreversibilitat del canvi educatiu. Els que treballem en la docència, des de l’escola fins a la universitat, no podem obviar quin món habiten els joves i quins són els instruments que tenen al seu abast. Un bon mestre –perquè cal reivindicar la mestria en el professor– ha d’estar ben informat i conèixer els millors recursos i eines pedagògiques per ajudar els seus alumnes a orientar-se en la incertesa. Ara bé, quan l’accés a la informació i el coneixement canvien, tan important és preguntar-nos sobre com s’han de canviar les avaluacions, o la manera d’ensenyar, com preguntar-nos per allò que cal conservar per tal que el mestre sigui mestre i l’escola segueixi sent escola: transmissora de la cultura comuna que fa possible l’adhesió a una comunitat de pertinença, i que cultiva el pensament crític imprescindible per viure junts en democràcia.

L’escola i els mestres estan atrapats en la paradoxa. Abans els objectius eren més limitats però l’esforç era gran per assolir-los. En les darreres dècades el nombre d’objectius s’ha ampliat, i alhora veiem com reculen objectius prioritaris com són l’escriptura, la lectura, el càlcul i l’expressió oral. I és que cada cop que emergeix un problema nou demanem a l’escola que el resolgui. Tant si parlem de seguretat viària, d’educació sexoafectiva, de la crisi climàtica o dels desordres alimentaris. Demanem als mestres que eduquin els infants en alimentació, en reciclatge, que facin educació sexual... Ens hauria d’interessar deixar de demanar-ho tot als mestres, pensar en clau de corresponsabilitat educativa i exigir més el que esperem de la seva missió principal. El ChatGPT, amb tots els riscos que comporta, pot ser una oportunitat de debat i de reflexió entorn del paper dels mestres i dels objectius bàsics de l’educació a l’escola.